Hi ha un antic refrany que diu: "tots els camins
porten a Roma", jo, des de fa dos anys, he intentat arribar a Roma i per camins
molt diferents, per bé que només m'he trobat que se m'han passejat d'un lloc a
l'altre, d'aquí cap allà, sense ningú que aclarís la situació en la que se m'ha
sotmès amb la resolució imposada per la inspecció de treball de l'Administració
de l'Estat.
Jo demano a l'administració que sigui ella
mateixa qui faciliti una solució al laberint en el que se m'ha inclòs, en el
qual existeix una discrepància entre el dret laboral i el dret civil, el que em
genera un clar perjudici tant a nivell econòmic com per possibles riscos, si es
dóna el cas d'accident fora de l'horari de treball o en possibles inspeccions,
atès que la persona hi resideix com s'ha documentat.
Hi ha casos que clamen la justícia al cel, donat
que a la terra sembla que no n'hi ha i el meu cas n'és un d'ells. La meva
pregunta és: qui posa la campaneta al gat, ara que està revoltat? Això no pot
quedar així!
Com es pot vulnerar una llei per dir que se n'ha
vulnerat una altra?
Com es pot fer cas omís a tantes coses?
Com es poden rebutjar tantes proves aclaratòries?
Què és pitjor ser cec o no voler-hi veure?
Jo només demano que s'aclareixi la situació i que
es deixin les coses com estaven abans, que bé estaven, i els qui hagin
organitzat aquest enrenou que surtin a la llum, no com van dir-me en la
inspecció de treball quan vaig preguntar si era una visita ordinària o bé un
procés de denúncia, i em van contestar que era com un secret de confessió.
Si algú es posa en la meva pell, entendrà la
necessitat d'aclarir totes aquestes coses, que tant mal han generat a nivell de
convivència familiar així com perjudicis econòmics cap a la meva persona. Qui té
dret a esvalotar la convivència d'un grup de persones que formen una família?
I què passa quan es formulen unes preguntes,
aquestes no són contestades o són contestades amb evasives? Perquè, pel què
sembla, no és responsabilitat de ningú en concret esclarir les meves peticions
que formulo com a ciutadà de Catalu'nya i d'Espanya. Quan penso en aquest cas
i la seva resoll;Jció, em fa fàstig pensar en el què hi ha en el país que
tanta gent sap i ningú diu. Aquest cas és un pecat venial, si és que ho és, al
costat dels sacrilegis que s'obvien, i és per això que queden en el no res.
Ara em ve a la memòria el refrany que: "Àfrica comença als Pirineus", abans ho
dubtava, ara he de començar a creure-m'ho. Per això i per moltes més coses,
que socialment s'estan esdevenint, que tant mal causen, tot i que sembla ser
que ningú dels que poden resoldre-ho posen fil a l'agulla per fer-ho.
