Un any al camp

Gener

Febrer

Març

Abril

Maig

Juny

Juliol

Agost

Setembre

Octubre

Novembre

Desembre

Per acabar

.

.

 La vida al camp segueix essent una religió. Una religió de la que en poc temps n'han desertat una gran quantitat de frares atrets pel cant de la sirena de la ciutat. Les noves generacions no volen una professió que obliga a una dedicació total tres-cents seixanta i cinc dies a l'any. I cada quatre anys, tres-cents seixanta i sis. Ens hem acostumat al mes de vacances, a les festes de dissabte i diumenge. A la possibilitat de fer una vida teòricament més lliure i menys castigada pels déus i pels governants. Si hi ha una cosa trista en el nostre paisatge, són aquestes masies sense fum a la xemeneia, sense paller a l'era, sense pollastre al galliner ... La sensació d'abandó i solitud que suggereix una masia deshabitada és categòrica, absoluta. Ni els pardals es queden circulant pels entorns. De vegades, alguna guineu despistada circula a frec de la porta de l'antic galliner. Ni tan sols gira el cap, s'endinsa en la negror de la nit cercant altres indrets. Ja no queda ni l'olor.

 

En canvi, les cases de pagès que treuen fum tot el dia, són un oasi de vida enmig de la inhòspita naturalesa. En aquest oasi hi viuen uns homes que poden sentir la sensació més propera a la llibertat màxima que podem assolir en aquest món. Les cases de pagès que treuen fum formen part del nostre paisatge. No estan fetes, normalment per arquitectes, sinó que les varen construir gent que només tenien quelcom en comú: precisament el sentit comú. Són cases que no fereixen la vista, que no contrasten, sinó que s'integren, fetes amb els elements físics -pedres, fusta, rajols ... -, que estan en el paisatge immediat. Les pedres de les pedreres, els rajols i les teules de les bòbiles properes, i els cabirons i les bigues dels pins i els roures del proper bosc. Això les fa tèbies, amables, naturals ... ben allunyades de les construccions maximalistes que alguns arquitectes dissenyadors del nostre temps han construït. Són el complemènt humanitzat del paisatge. La vida a pagès, no és fàcil. Pertany encara a la manera de viure d'aquella gent de caminar lent, mans poderoses, mirada quieta, sorneguera i vital que foren els nostres avis. Les arrels de la nostra cultura són aquí, al camp. Potser per això en recordar el pas del temps en aquestes cases, ens sentim immersos en una epopeia que té molt de la nostra pròpia història. És com si algunes coses ja les sabéssim, o les haguéssim viscut, sense ésser així. És, de ben segur, la memòria d'espècie que encara no hem perdut.

 

Palol de Revardit, és un municipi estès en unes valls i pujols que alternen les terres de cultiu, els boscarrons i les riberes que tenen la seva pròpia vegetació. La serenor del paisatge ajuda a crear un clima de pau com només aconseguirem trobar avui, en zones on la intervenció de l'home ha estat mínima. I aquest municipi, format principalment per masies i veïnats esparsos, tot i la la seva situació privilegiada entre dos nuclis urbans tan importants com poden ésser Girona i Banyoles, s'han mantingut dins uns paràmetres de construcció totalment assumibles. Ni grans fàbriques, ni massa construccions turístiques, ni polígon industrial. És a dir, tot allò que ha destrossat gran part del nostre paisatge a nivell de tot Catalunya, i especialment de la nostra costa, no ha vingut a pertorbar la normalitat d'aquest indret. Viure en un lloc així és un privilegi. Però potser els avantpassats que poblaren aquestes valls mai no foren conscients d'aquesta realitat, perquè tampoc tingueren massa ocasió i temps de comparar amb altres maneres de viure. Desplaçar-se era feixuc i d'una lentitud que requeria d'un temps del qualles feines quotidianes no els permetia disposar. No varen conèixer ni tan sols el que se'n va dir la "setmana anglesa", que consistia en fer festa els dissabtes a la tarda i per la qual tant es va lluitar en la nostra societat industrial durant els anys cinquanta. No podem ni esmentar les vacances, les vuit hores, el "retiro" ... totes aquelles millores laborals que s'anaren conquerint a les ciutats, eren impracticables al camp. Aquesta també fou una de les raons que impulsaren molts joves a deixar el camp i integrar-se a la feina de les fàbriques. I moltes masies, morts els vells, tancaren portes. També val a dir que l'interès per part de l'administració per evitar aquest èxode recolzant a la gent del camp, fou absolutament nul. EI pagès no ha estat de sort fins que la mecanització li ha procurat una feina menys dura i ha obert una possibilitat d'aconseguir un nivell de vida similar al que la industrialització ha fet possible a la gent de les ciutats. Bo i així, la vida al camp no és fàcil, i encara avui la col·laboració de les administracions és pràcticament zero. Tot sembla indicar que la pagesia forma un món a part i que no interessa especialment conservar. Per altra part, l'abandó de les masies està canviant el nostre paisatge. Apareixen els territoris on, fora els ramats, creix desmesuradament el sotabosc i abunden els incendis que ningú controla. Camps de conreu comencen a convertir-se en autèntics boscos de vegetació anàrquica i inútil. EI paisatge ordenat per la mà de l'home, racional i bell, queda substituït pel que la naturalesa desbocada i desordenada va creant. Un mal canvi, en tot cas.

 

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

.

.

L'aigua de gener, posa oli a l'olier

EI vi al celler

I el gra al graner.

 

EI mes de gener és gris, de grans freds. EI camp dorm. EI dia és curt. Tot sembla respirar una treva sense fissures. A la masia s'està vivint una letargia que si no fos per la feina que prové dels habitants no humans, seria semblant a la que gaudeixen els óssos en els seus caus en aquests mateixos dies. Aprofitant les poques hores en què el sol escalfa una mica l'ambient, la gent dels masos continua preparant la terra tot pensant en el mesos d'estiu i en la intendència familiar. En previsió de que el fred pugui durar encara un parell de mesos, si la reserva de llenya per la llar és més aviat escassa, aquest és un bon temps per arribar-se al bosc proper a recollir llenya. La feina del bosc és la millor calefacció possible per lluitar contra el fred. I és que al bosc mai no hi fa tant fred com al ras, i la destral i el xerrac a dues mans aviat fan suar. Carretejar la llenya i fer-ne estelles és molt propi d'aquest temps. Però no cal deixar-se enganyar per les aparences, tal com diu la dita que encapçala aquest capítol, encara que tot sembla que dorm, la pluja, el temps segueix influint en el futur de les collites.

 

Abans, d'una manera no escrita enlloc però avalada per l'experiència, els cultius es feien alternatius. Els camps que un any es plantaven amb sembrats que es desenvolupaven en cicle estival, l'altre es procurava que fossin hivernals. Aquests es sembraven al mesos de setembre, octubre i novembre, i els altres a la primavera. I de tant en tant, per tal de regenerar al màxim la terra, se'ls sembrava userda o esparcets. La primera tenia un cicle de sis o set anys i de dos l'esparcet. Bé, doncs l'any que tocava plantar blat de moro, b/atdemoret o melca, que eren els clàssics conreus d'estiu, pels mesos d'hivern, si la situació de la terra ho permetia, era bon temps per anar conservant i aprofundint el guaret i també per femar-los, si és que calia. Eren feines que abans, amb els sistemes de tracció animal, eren molt lentes i calia aprofitar la treva del temps fred, per anar-les fent. A més a més, els fems s'anaven agermanant amb la terra i aquesta assolia els elements enriquidors que li aportaven. També es podien fer aquelles tasques que l'hort requeria cada any. L'hort, en la vida de les masies, era un element imprescindible. Si els animals i aus asseguraven les proteïnes necessàries, l'hort era l'encarregat d'aportar tots aquells complements absolutament necessaris, com les patates, les verdures, les amanides, els llegums i algunes fruites com els melons o les síndries. L'hort en els moments de més feina al camp, quedava quasi exclusivament a cura de les dones de la casa. Elles eren les que cavaven, regaven, recollien la collita dels fruits que tan generosament produïa aquell tros de terra, curosament femada, que quasi sempre era a frec de la casa de pagès. I era en aquests mesos de calma quan els homes de la casa intervenien en la vida de l'hort. També era l'època en la qual aquest estava sota mínims. Tretes les tomates i totes les plantes que calia enasprar junt amb els seus aspres i els pebrots, les mongetes, les albergínies ... i tots els productes estivals, només queden a l'hort les cols, els bròquils i alguns enciams com l'escarola, la xicoira, alguna rega de cebes i d'alls primerencs. També segur que ja s'han sembrat les faves i els pèsols, però l'hort està a un trenta per cent de la seva capacitat. I cal aprofitarrho per portar a terme aquelles feines pesades que requereixen la força dels homes: fangar una feixa per les patates, treball que esdevé essencial per assegurar una bona anyada d'aquest tubèrcul que precisa d'una terra molt esponjosa ja que desenvolupa el seu fruit dins d'ella. Les patates eren un producte clau en la vida familiar. No us heu preguntat mai què menjava la gent a Europa, abans de l'arribada de les patates?

 

A vegades es solien sembrar, en el mes de setembre sinagrecs, que no tenien altre destí que ésser enterrats -s'enterraven perquè aquesta planta produ'ia una olor característica, més aviat pudent que no il·lusionava cap animal-; la seva utilitat era com adob vegetal d'una certa eficàcia. Portar els fems amb el carretó, escampar-los i enterrar-los amb l'arada o la fanga, netejar els marges, cremar la brossa ... , en una paraula, deixar l'hort a punt pels cultius d'estiu, que seran els que justificaran el treball de tot l'any, era també una tasca d'hivern.

 

La userda es solia sembrar o bé barrejada amb la civada, al mes d'octubre i una vegada segada l'anyada de cereals, quedava al camp durant sis o set anys en el millor dels casos, donant, si la pluja hi acompanyava, fins a quatre o cinc dalls i pastura pels xais, sobretot a la tardor quan l'últim rebrot ja no té possibilitats d'arribar a bona fi. O bé, també es sembrava a la primavera, en aquest cas sense companyia. Si es volia fer així, ara també calia preparar un bon guaret. Una altra feina pròpia d'aquesta estació era podar o escatir els arbres. Especialment les oliveres que, una vegada recollides les olives era preceptiu -un any sí, l'altre noolliurar els arbres dels seus mamadors o brolles, aclarir els branquillons i esporgar-los de tal manera que semblessin copes, sense que les branques situessin les seves rames massa lluny del tronc. A Palol de Revardit, no hi va haver mai gaires oliveres, ni vinya. Un altre cultiu que durant el mes de gener porta feina, doncs cal podar els ceps tallant les tòries. En moltes cases de pagès escassejava la feina en aquests mesos, i era l'hora que alguns membres de la família, si hi havia molts fills o oncles, aprofitaven l'oportunitat per fer uns jornals, ajudant en el ram de la construcció, anant a bosc, o fent carbó. Tal era el cas d'en Lluís del Molí, que amb la seva inseparable pipa, es passava bona part dels dies curts de l'anyal bosc d'alzines fent carbó. Ell i en Miquel de cal Carrabric, i el germà d'aquest, són els últims carboners que es recorden per aquestes contrades. EI carbó, en aquells temps, era un element imprescindible en totes les llars. Especialment a pagès, on fins i tot aprofitaven el caliu del foc a terra per fer funcionar els fogons.

 

Gener era també, junt amb el desembre i el febrer, un dels mesos més escaients per matar el porc. En aquells temps els embotits i les carns de cossi, no necessitaven res més que sal, pebre i fred per conservar-se. Hi havia una dita que deia: Mata el porc pel gener, si vols que es conservi bé. I de fet, res millor que els temps amb poc sol, poc vent, però amb humitat i fred, per omplir el rebost de penjolls. I com que generalment es feien dues matances a l'any, una aviat per tal de regenerar les reserves, cara a l'hivern, esgotades pel consum de l'estiu, i una altra de tardana per tal de preparar els temps de segar i batre, que era quan més boques calia omplir. Les grans taules que originaven aquestes diades, no eren imaginables sense els embotits com a grans protagonistes. En fi, el mes de gener parlant del camp, era un mes que calia deixar-lo passar. També es podia aprofitar per fer aquelles feines de conservació que precisaven quadres, galliners i la casa mateixa.

 

Escudella i carn d' olla

 

Cal una olla grossa, que posarem al foc amb aigua. Quan bulli hi tirarem un os d'espinada i un tall de cua o orella de porc salats dos o tres dies abans, junt amb un tros de pit de vedella, un bon tros de gallina. Cal que bulli una hora i mitja a foc lent. Ara hi afegirem mitja col, un porro, unes bledes i una branca d'api. A part farem una pilota agafant dos cents grams de carn picada de vedella i dos cents de porc, amb una molla de pa engrunada, un ou batut, una mica d'all trinxat i unes branques de julivert trinxades. Amb tot això farem una massa en forma de pilota de rugbi molt allargada. Un quart abans de treure l'olla del foc, hi tirarem unes patates tallades i, finalment, la pilota. Quan tot estigui cuit colarem la vianda, el suc el posarem en una olla a part i hi farem coure un grapat d'arròs i fideus. EI brou és un primer plat i el bullit, el segon. A l'hivern aquest plat és especialment reconfortant.

 

Fortmatge

 

A la masia el formatge es preparava segons la més tradicional recepta: Agafem 4 litres de llet de vaca. 3 o 4 cullerades de cafè d'herba col. Posem la llet al foc i quan està tèbia hi tirem l'herba col. Es treu del foc i es deixa reposar fins que quedi presa. Després es xafa la pasta i es fica dins una formatgera o dins un drap de fil per tal que vagi perdent el líquid que encara té. Quan aquesta pasta comença a estar ben agermanada, es pot posar sobre una fusta i girar-la cada dia. EI punt de sec o tendre en què es pot menjar depèn del gust de cadascú.

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

 

.

.

Després de la candelera,

Carnestoltes ve al darrera.

 

Les dites populars, són l'essència de l'obvietat, per altra part tenen una força indiscutible que dóna l'experiència de molts i molts anys que porten circulant de boca a orella i de pares a fills. EI pas del temps queda reflectit en aquestes dites d'una manera que no pér esquemàtica és menys descriptiva. Aquest anunciar que una cosa ve darrera l'altra, no deixa de tenir una porció tan important de sentit comú, com d'avís per navegants, que el temps no s'atura. Febrer és un mes fred, però el dia s'allarga a passos agegantats, el sol ja escalfa i aquell ensopiment del gener, sembla que se'n va. Fins l'any que ve. Com diu la dita desprès de la macabra candelera, arriba l'alegre carnaval. I tot seguit arriba el dimecres de cendra per recordar-nos que, al final de tot, som això: un grapat de cendra. La veritat és que superat el gener, caminem cap al bon temps. Per no tot està decidit. Febrer és un mes de tempestes, gelades cruentes i traïdores que si arriben desprès d'un període de bonances, poden produir estralls. L'any 1956, un fred darrerenc tan inesperat com intens, va acabar amb totes les collites i fins i tot amb les oliveres de l'Empordà, el Gironès i de gran part de Catalunya. I molts altres arbres mediterranis hi deixaren la pell, com alguns cítrics que sobrevivien a les comarques gironines de la vessant marítima, el seu últim refugi càlid, camí del nord.

 

Febrer és un mes curt. És el temps que necessita per desglaçar allò que els seus antecessors han gelat. La terra, encara que no hagi plogut, està estovada per les gelades. És bon moment, perquè a can Mià preparin els camps que potser el gener no els ha permès, i acabin amb les verdures d'hivern de l'hort en el que caldrà plantar les patates primerenques, i els alls de servar. Aquest era un bon mes per obrir les bótes del vi de la darrera collita, doncs el vi petit d'aquestes altures o s'ha acabat o es tornarà agre. No cal dir que continuaran les feines habituals, dins la casa i amb el bestiar.

 

Als masos era el moment, si quedava algun porc gras a la cort, de l'última matança. En el record de molta de la gent gran que viu a Palol, encara hi ha la dels matadors i les mocaderes, personatges que estaven fortament lligats a la cerimònia de la matança. Eren gent que tenien fama, a la rodalia, de fer aquesta feina ben feta i a les que els pagesos acudien quan arribava l'hora de la matança. Generalment de les mateixes masies que durant l'hivern no tenien molta feina. La resta de l'any el dedicaven als seus propis afers, seguint aquest multiofici que el pas de l'any permetia i quasi exigia als camperols. Els matadors eren gent molt matinera. A primera hora, encara fosc, feien cap a la masia, on ja se'ls esperava amb el perol d'aigua bullent al foc, els ganivets ben esmolats igual que les ganivetes de la màquina de fer botifarres, una taula gran on trinxar i triar la carn de l'animal. La mestressa, en previsió que els budells del porc no fossin suficients, el dimecres abans haVia portat del mercat de Banyoles, unes quantes bufes, panxes i budells prims. Potser també algun paltruc. Aquell dia a la masia vindrien els cunyats, els parents més propers i algun amic dels voltants. Tots venien a ajudar en les feines de la matança, però tots eren conscients que allà també hi hauria una festa gastronòmica important i estaven disposats a gaudir-ne, ja que el llarg de l'any es presentaven poques ocasions com aquesta.

 

En Pere de can Mià, encara es recorda de matadors habituals de la contrada, com en Siset Petit de Cornellà de Terri, fill de la Maria de can Borrell de Palol. Aquesta Maria, esdevindria tot un personatge arran de la pel'lícula So/dats de Sa/amina, que narra uns fets dels quals ella en fou, en part, testimoni. Llavors va venir a fer la matança en Pep del Castell de Palol, un dels molts pagesos que venien de muntanya a ocupar una masoveria al pla, en busca d'una agricultura més fàcil i menys castigada pels elements. Vingué a formar part de la comunitat de Palol, junt amb la seva dona i tres filles. Era un matador extremadament polit i un gran coneixedor de l'ofici. En realitat matar un porc no solament requereix una ganivetada neta que encerti el lloc exacte perquè l'animal doni tota la sang i la mort sigui el més ràpid possible. A més a més, cal saber-lo tallar seguint les normes habituals sense castigar la carn. Les peces han de quedar perfectament delimitades, ja que cada tros té una utilitat ben concreta per formar part d'uns determinats embotits o confits. Després, a can Mià varen tenir el que encara avui mata els porcs que sacrifiquen a les instal·lacions del restaurant, seguint les normes tradicionals. És una persona que també ha baixat de muntanya per tal d'establirrse al pla; En Julià Colom, un pagès dels pocs que encara serven l'art de la matança tal com es feia en altres temps a totes les masiès. Cada vegada que la demanda del restaurant fa que sigui necessari refer el rebost, en Julià fa cap a la masia disposat a sacrificar un dels animals que engreixa en Pere. Les corts, situades a llevant de la casa, són un espectacle que ens transporta als temps passats. Des de porcells acabats de deslletar, fins a espectaculars animals de més de dos cents quilos, viuen en aquell temple de la gastronomia. Quin goig, aquests porcs! I quins embotits! Lloms, filets, llonzes ... En Pere és conscient que només animals d'aquesta envergadura, són capaços de produir embotits que ens poden recordar aquells gustos enyorats de la nostra joventut. Aquesta és un altra faceta per afegir a la tasca de conservació de la nostra cuina, que tan bé acompleix el restaurant de can Mià. Una vegada escollit l'animal a sacrificar, ell i en Julià, acompanyats dels membres de la família i dels col·laboradors de l'hostal, oficien el ritual tradicional de la matança igual com sempre: la mocadera recull la sang que surt a raig de la certera ganivetada que efectua el matador. EI porc abans se l'agafava pel nas amb un ganxo i se l'estirava sobre una taula de fusta. Aquesta operació la portaven a terme tres homes que agafaven l'animal un pel cap i dos per les potes. EI petit de la casa aguantava la cua. Una.vegada mort, calia socarrimar-lo amb el foc produït per manats d'argelagues que fan una flama viva i potent. Avui les argelagues s'han substituït pels bufadors de gas. Una vegada l'animal afaitat i polit, amb l'ajut d'aigua calenta i una pedra tosca, el mataetor procedirà a obrir-lo per l'esquena, des del coll a la cua, partint pel mig la columna vertebral amb simetria total, de tal manera que les dues parts resultants, queden pràcticament iguals. EI porc queda sobre la taula obert per l'esquena, des d'on s'accedeix al budellam que el matador traurà amb gran cura, ja que el seu paper en la futura confecció de les botifarres és essencial. Els budells passaran a mans de la mocadera i les altres dones que procediran immediatament a la seva neteja. Per aquest afer es feia servir el suc de les taronges agres, que també s'utilitzava per perfumar l'all i oli que acompanyaria els fesols de l'esmorzar. Ara és corrent també fer servir el suc de les llimones, però la fragància de la taronja agre es immillorable. Mentre aquesta feina queda reservada quasi exclusivament a les dones, els homes ajuden al matador tot recollint les peces del porc que aquest va tallant. Les cansalades, l'espinada, els filets, els lloms, els cuixots, les espatlles, els peus, la freixura, el cor, el cap, el costellam ... del porc només es llencen els unglots, que els gossos de la casa s'afanyen a recollir. Aquestes peces són transportades fins a posar-les sobre la taula que la mestressa ha preparat amb unes tovalles de fil blanc i sobre la que la gent entesa en la matèria -sota la direcció de la mocadera- separaran la carn dels ossos, catalogant-la segons la seva utilitat. Però anem massa ràpid: aquesta feina quedava per més endavant, quan la carn ja s'haurà refredat una mica, facilitant així el poder tallar-la bé. Ara era l'hora d'esmorzar.

 

Dels àpats que es farien durant aquell dia, segur que el més esperat, el millor, era l'esmorzar. Pels matadors marcava el final de la seva estada a la masia. Ells seguirien la diada fins aquí, en aixecar-se de taula marxarien cap a casa seva. Per això l'esmorzar era esperat per tothom, no solament pel menjar, sí que també per la companyia d'aquests personatges que sempre tenien quelcom per explicar a la concurrència. A la taula apareixien els insubstituïbles fesols que acompanyarien el fetge fregit amb ceba, uns talls de carn magra, alguna llonza. Era el primer tast del porc que s'acompanyava d'un vi negre de l'any, del qual també se'n feia l'inevitable comentari. (Després d'esmorzar caldria que algú portés un tall de IIomillo o carn magra, al veterinari, segurament perquè si els feia mal sabessin de què venia). Aquest àpat solia acabar amb una generosa plata de grana de capellà, Çlue els comensals regaven amb un bon moscatell. Durant el repàs, es parlava de tot. D'aquelles notícies que generava la vida als veïnats del poble, de política, de religió, de l'humà i el diví i sempre hi havia una mena de competició d'acudits que anaven pujant de to. Les dones anaven de la cuina al menjador, sense perdre pistonada i fent rialles més fortes quan més verd era l'acudit. La veritat és que semblava més un àpat de migdia que no pas un esmorzar, que a pagès normalment solien ésser molt frugals. La gent es saturava de porc que ja en cap més àpat del dia vindria tan bé. Lamo treia els caliquenyos, la mestressa portava cafè d'aquell de mitjó del que se' n podia veure un litre sense que fes mal. I alguna ampolla de conyac apareixia de sobte. La gent se'n servia unes gotes dins el cafè per tal de refredar-lo.

 

Quan s'aixecava la taula, els ànims estaven eixorivits.

 

Tothom sabia quina era la seva destinació. Pels matadors acomiadar-se, recollir les eines i abandonar la masia, després de cobrar la feina. Unes dones s'ocuparien de la cuina, netejar la plateria i començar a fer trotxar les olles sobre els fogons i els tres peus, per tal de fregir el que calgui i començar a posar el dinar en solfa. Altres posarien en marxa la feina de preparar la carn per les diferens destinacions. De fet, ara era l'hora de les dones. Els matadors ja eren fora, els homes de la casa muntarien la màquina de fer botifarres, una eina imprescindible~ Potser un d'ells s'oferiria per fer-la rodar, una feina feixuga a còpia d'estona. Lamo de la masia, tallaria els ossos de l'espinada, i els aniria col·locant curosament dins el cossi amb sal, junt amb les orelles, els peus i altres ossos que s'aniran separant de la carn. Aquest cossi és la garantia de futures sumptuoses carns d'olla, cal guardar-lo en la frescor del rebost, d'aquí a vuit dies ja es podrà encetar, si cal. Aquesta carn en lloc fresc es conserva durant mesos. Els peus de porc, desprès d'unes hores dins aquest cossi, són la base d'una cassola incomparable. Les dones treuen la cotna de les cansalades, preparen la perola on començaran a coure la carn de perol: morro, galtes, ronyons, freixura, les cotnes que hauran posat fent un manyoc dins un drap de fil. .. Amb això es faran més tard les botifarres de perol, una delícia autòctona de la xarcuteria catalana. Els talls de cansalada, una vegada separats uns daus que s'utilitzaran per les llonganisses, es posaran a coure a foc lent en una paella per tal de que deixin anar tot el llard que es guardarà curosament en pots de vidre. Aquest llard, una vegada refredat tindrà un color blanc i una flaire característica que adorna els grans rostits de les festes. Les restes sòlides que queden a la paella, seran els llardons, que menjats amb un tros de pa trameten un dels gustos més deliciosos de que és portador el porc. Si és que es volen guardar els pernils i les espatlles, cal deixar-los refredar fins l'endemà. Als pernils cal treure-hi la vena que tenen a tocar l'os i millor penjar-los per tal que vagin deixant anar tot el líquid que puguin. Desprès, demà, s'enterren amb sal i se'ls posa un pes al cim per ajudar-los a perdre la resta de tot aquell suc que sobra. AI cap d'uns dies, tres per quilo, es netejaran de sal, s'espolsaran amb pebre i es penjaran. En alguns llocs, es renten amb aigua, posant-los sota l'aixeta unes hores.

 

Però seguim sobre la taula de la matança. Mentre uns trien el magre del gras, els altres comencen a trinxar a la màquina aquella carn que ve acompanyada de vires de cansalada i que servirà per fer les botifarres d'ou, les de fetge, afegintthi, com ja se suposa, el fetge -les de sang, amb aquella que la mocadera ha recollit a l'hora de matar el porc i que ha remenat amb la mà durant una estona per evitar que qualliiles blanques ... EI mostrari d'embotits tradicionals de casa nostra és de tanta qualitat com extens. Les botifarres es couen al perol. Cal tenir cura que es faci la cuita justa per evitar que rebentin, o que quedin crues. En qualsevol d'aquests supòsits la cuita seria un desastre. EI rellotge que fan servir les dones de la casa se'n diu experiència. Cada tipus de botifarra requereix un ritual inamovible: el tastet. A vegades es feia amb la farsa crua un cop amanida, però normalment es feia fregint un grapadet de la carn preparada i adobada per la mocadera. La mestressa, era la que decidia si faltava salo pebre. Però a tastar-ho s'hi apuntava tothom. AI final quan els paltrucs, bisbes i culanes anaven donant voltes al compàs que els marcava l'ebullició de l'aigua del perol, arribava el temps de fer l'embotit més compromès: les llonganisses. Aquests embotits són dels coneguts com a crus. També s'emboteixen els lloms, però no tenen altre problema que encertar la mida de la sal i el pebre, ja que la carn va sense trinxar i la seva conservació és més fàcil. Però ai!, les llonganisses requereixen la màxima delicadesa i el màxim de coneixement. Fer l'amaniment adequat, embotirrIes al màxim d'ataconades possible sense estripar el budell. Posar-les en un lloc fresc, esteses sobre un drap de fil, procurar que no hi toqui un excés d'aire de sobte. EI seu assecament ha d'ésser lent, però sempre beneït pel fred i a redós dels vents perniciosos de ponent... Només l'experiència acumulada com una autèntica memòria d'espècie fa possible que totes aquestes premisses s'acompleixin i, finalment, les llonganisses pengin del rebost i constitueixin un autèntic regal que els nostres avantpassats ens han deixat com una herència increïble. La flaire de les llonganisses assecant-se al rebost, és un dels perfums més agraïts que trobarem a la masia.

 

Era ideal que el porc es pogués arreglar en una diada. No era una feina senzilla i al vespre la gent estava cansada i enfitada. EI dinar, generalment era un plat que poc tenia a veure amb el porc. Un arròs, una escudella i carn d'olla, o potser unes aus rostides. La gent no podria aguantar un excés de porc. Quan s'ha manejat tanta carnassa, el que menys bé de gust és menjar-ne. I això les dones de la casa ho saben. En canvi no ha faltat a la taula el bon humor, els acudits i les xafarderies. A pagès al llarg de l'any es portava una vida quasi monacal. I aquestes ocasions eren ideals per a explicar coses. Per can Mià, en dies així no hi solia faltar la família. La germana del pare venia del mas Garrabà, amb el seu home en Josep i algun dels seus fills, en Pere, la Juanita o l'Elena.

 

Quan la diada era acabada, el rebost era una joia. I, amb tot això, els ametllers han florit.

 

 

Becades rostides

 

Les becades les netejarem i les salarem. Llavors les posarem en una cassola amb oli a rostir, enrotllades dins uns llesca de ventresca de porc fresca, juntament amb unes cebes, una tomata, un ram de farigola, una fulla de lIaurer i una cabeça d'alls. Les rostirem suaument almenys durant unes dues hores. Llavors les traurem, colarem el suc que ha quedat a la cassola i el posarem a reduir amb un raig de vi ranci i una picada de cebes, tomates i una mica de carn magra. Quan s'haurà reduït, naparem amb aquest suc les becades i ja podem servir-les.

 

Coca de pinyons

 

En un recipient hi batrem 6 ous. Quan estiguin ben batuts hi afegirem tres cullerades grans de sucre, un parell de vasos de llet, una pela de llimona rascada, un vas de pastís i un vas d'oli de gira-sol. Remenarem fins aconseguir una pasta homogènia però no massa dura. Això ho aconseguirem tirant-hi farina a mesura que l'anem remenant. Untarem una placa del forn o motlle, hi posarem la pasta i la ficarem al forn a un 180°.

Quan la coca hagi pujat una mica hi tirarem els pinyons i una mica de sucre per sobre. Una estona més de coure i ja es pot servir.

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

 

 

.

.

Per sant Josep,

La múrgula treu el bec.

 

Lany no s'atura. Si encara queda una gelada per arribar, cal esperar-la en aquest mes que té tant mala fama que una dita popular assegura que mata a la vella a la vora del foc i fins a la jove si pot. Amb aquestes dites ja en tenim prou per entendre que ens trobem dins un dels mesos més tarambana de tot l'any. Si per una part apareix aquesta delícia incomparable que és la múrgula, per l'altra la por d'una gelada tardana penja sobre els camps que ara tenen aquell verd luxuriós dels sembrats quan deixen el període de letàrgia hivernal i comencen a enfilar el camí cap al juny. EI març encara pot destruir la flor del presseguer i pot gelar el fruit de l'ametller que tan alegrement va florir pel febrer. Pot també rostir el cap de les faves que s'estiren cada dia i que ja tenen flors i petits xiulets. Març és mes de vents i pluges, que si arriben en el moment adequat poden ésser molt beneficioses, però si com fan ara mateix arriben tard i malament poden fer molt de mal. Precisament perquè tot està retornant a la vida activa. I els brots són tendres, i les flors molt vulnerables, els arbres tímids i els sembrats delicats. Pel març arriba la primavera, l'estació que té més bona premsa de totes. Lestació dels poetes i les flors, dels mil verds i els espàrrecs de marge. Aquests, especialment, eren i són molt estimats per la gent del camp. Com que coincideixen amb el temps en què les gallines estan en el millor moment de la posta, no pot estranyar a ningú que la truita d'espàrrecs sigui una habitual a les taules de les masies. I més encara, quan fa quaranta dies que el cristianisme està immers en les abstinències de la quaresma. La quaresma era representada en els llibres com una vella de set cames -una per setmana-, que portava un immens bacallà sota el braç. Ara els costums i els temps que venen definits per creences religioses han perdut tot el seu predicament, però en altres èpoques, la religió exercia una fortíssima influència sobre la vida dels creients que, al camp eren una majoria total. Les dones eren especialment les garants de que la vida al camp seguís uns paràmetres cristians. A can Mià es resava el rosari cada dia, com a la majoria de les cases, entorn a la taula o a la vora del foc a l'hivern, una vegada sopats, la família iniciava la llarga oració que tenia fins i tot una melodia rítmica que li donava qualitat de murmuri d'aigua corrent per la ribera. Tot l'any estava farcit de simbologia religiosa. Cada dia, quan als camps de la vall arribava el so profund de les campanes de la parròquia anunciant les dotze del migdia, la gent aturava un moment les seves feines i resaven una oració. Era l'hora de l'àngelus. La missa dominical reunia a les esglésies i esglesioles de totes les contrades, als habitants de les valls que escoltaven amb devoció les prèdiques del capellà. Eren, aquestes ocasions les que aprofitaven els pagesos per intercanviar comentaris sobre el temps -un gran tema recurrent- els animals, els sembrats, i les facècies que la vida quotidiana els anava proporcionant. En el mes de març s'escau, normalment, la setmana gran del cristianisme, aquella que commemora amb el seu ritual la passió i mort de Crist. Ha vingut precedida de quaranta dies de dejuni i abstinència, que consistien bàsicament en no menjar carn, especialment en uns dies determinats. Llavors era quan els productes del mar substituïen a la taula els clàssics del bestiar. Però a les terres una mica llunyanes de la costa era molt difícil que el peix hi arribés en condicions. No val a oblidar-se que encara no coneixien els sistemes actuals de congelació, i el sistema més usual per refredar les begudes era baixar-les al pou. En alguns indrets on la neu era freqüent, a l'hivern feien el que en deien "pous de glaç" en els quals enterraven el gel que utilitzaven a l'estiu per refrescar begudes i aliments. Aquesta absència de la xarxa del fred va fer que els salaons fossin la forma més normal de conservació d'alguns aliments. D'aquí la gran importància que va adquirir al llarg de tot l'any, però especialment en el temps quaresmal, el bacallà. Per tal de facilitar als creients que aquests temps de penitència fossin més passadors, a les parròquies dispensaven, previ pagament, el que en deien la butlla, que permetria a aquells que la poguessin pagar saltar-se aquestes estrictes normes d'abstinència. A Palol de Revardit, un dels més populars fou mossèn Joan conegut pel sobrenom de Mn. Joan de les Carreteres, rector de Riudellots de la Creu ja que, a part del seu ministeri, es dedicava a buscar subvencions i ajudes de tot tipus per construir i arranjar les carreteres que feien falta o estaven en molt mal estat. Ell fou, precisament, qui va promocionar una de les últimes millores del camí de carros que porta a la masia de can Mià. Un capellà que també recorda amb afecte en Pere, fou mossèn Joan Vilà, rector de Palol amb el qual, juntament amb en Ramon Vilà de cal Pastor, havia fet d'escolà durant els seus anys de joventut. Aquest mossèn solia passejar per les rodalies de la seva parròquia i no era estrany que li arribés a l'oïda algun dels renecs que eren habituals en el tracte de la gent del camp amb els seus animals i solia comentar, fins i tot ho havia dit en algun sermó: Hi ha pagesos que quan treballen, a l'hora femen.

 

D'aquella exigència religiosa que era la quaresma, almenys en sortiria un dels grans tresors de la nostra cuina: les excepcionals receptes de bacallà que les mestresses hagueren d'inventar-se per tal de fer agradable un salaó que llavors era considerat menjar de pobre i que, gràcies a aquelles excepcionals cuineres, s'ha convertit en un plat deliciós, avui quasi prohibitiu pel seu preu. EI que va d'un temps a un altre! La Setmana Santa era un punt.de referència en la vida del camp, i també marcava la forta influència que la religió exercia sobre la seva gent. La setmana, que sol coincidir a vegades a cavall entre el març i l'abril, s'iniciava amb la professó del diumenge de Rams, en la qual l'alcalde, la parella de la Guàrdia Civil, el mestre, el rector sota el tàlem portant la custòdia ... , sortien seguits dels fidels, pels carrers del poble recordant una d'aquelles escenes del neorealisme cinematogràfic italià. Després es procedia a beneir el terme i les herbes que la gent portava: rams de llord i herbes aromàtiques que, reforçades amb aquesta benedicció, servirien per condimentar i alhora per alleugerir molts mals de ventre i altres anomalies. La gent del camp no era amiga d'anar molt al metge. Intentava guarir-se amb aquelles herbes que coneixia per tradició ancestral, que tenien propietats curatives. Els remeis de les mares i sobretot de les àvies, eren ben coneguts i apreciats per tothom. Però és que, a més a més, a cada zona hi havia una vella o un curandero que dominava una quantitat immensa de remeis als quals molts no dubtaven en acudir davant qualsevol anomalia. Hi havia hagut, i encara hi ha, alguns curanderos que assoliren una fama que traspassava pobles i comarques. Eren com bruixots bons, gent magnífica que estaven disposats a ajudar a tothom amb tots aquells coneixements que els anys i la curiositat havien anat emmagatzemant en el seu cap. Però tornem a la setmana que ens ocupa. A la professó hi anava la gent de tota la rodalia, amb el seu llord o palmó. Era una manera de recordar l'entrada de Jesús a Jerusalem, que és també l'inici de la passió. Durant els tres primers dies de la setmana es guarnien amb flors les esglésies que la gent anava a visitar amb devoció. EI dijous al matí encara es treballava, però la tarda era festiva. Així com el divendres al matí. Figurava que era quan clavaven el Crist a la creu, i la seva mort. Eren moments de gran recolliment, es feien cerimònies majestuoses, amb un simulacre de matança dels jueus, de rentar els peus a un pobre ... l'església era una festa de la mort. Llavors es lligaven les campanes que no tornarien a sonar fins al dissabte de Glòria, que rememorava la resurrecció de Déu. Durant aquests dies en què les campanes romanien lligades era el moment idoni, segons la tradició, per plantar les carbasses, els melons, els cogombres ... En aquest dissabte de Glòria no era estrany trobar-se pels carrers de qualsevol poble de Catalunya un grup de gent cantant les caramelles. Un dia d'aquesta setmana, a la masia hi hauria arribat el senyor rector acompanyat d'algun escolà amb un cistell, per tal d'oficiar el salpàs. EI capellà esquitxava la casa amb aigua i sal per tal de beneir-la i deixar-la fora de l'abast de les bruixes.

 

EI dissabte de Glòria, era el dia en que la normalitat tornava a la vida i a la taula de la masia. L'ofici solemne del diumenge era seguit, altre cop, per tots els feligresos amb gran devoció. La temporada del bacallà, havia culminat el divendres amb un dinar que, com no podia ésser d'altra manera, havia regnat a la taula com un dictador total. Les dones fins i tot havien fregat les cassoles amb lleixiu i cendra per tal d'eradicar qualsevol record que poguessin tenir de la carn. Junt amb el bacallà, els ous -ferrats o en truita~ també havien regnat als plats. No és estrany, doncs, que ara siguin les carns les que en dies de resurrecció agafin el relleu. L'àpat del diumenge de Rams, era dels que es recorden en l'àmbit familiar. I seguint la tradició catalana, al dia següent d'una festa anyal, era festa. EI dilluns de resurrecció era un dia fet per pair i menjar sopes. I descansar, que les festes també cansen.

En els nostres dies, totes aquestes fastuositats religioses han canviat molt. En moltes i moltes comunitats com la de Palol de Revardit, comença perquè ja no hi ha ni capellà. Les rectories romanen tancades des de fa anys per manca de religiosos. La gent ha anat separant tot allò que d'obscurantisme tenia la religió, i la mateixa església, amb bon criteri, ha anat simplificant la litúrgia fins a suprimir-ne moltes frivolitats que només s'entenen des del fanatisme. Avui, no hi ha butlles, ni dissabte de glòria, ni monuments, ni matances de jueus ... quasi ni gent que se'n recordi. Avui les grans efemèrides de qualsevol tipus, ja sigui religiós o cívic, han reconvertit tot el seu cerimonial en un bon dinar. La simbologia ha passat de l'altar a la taula familiar. Potser no és del tot un bon signe, però és el que hi ha i, en tot cas, no és pitjor que l'antic.

 

A part d'aquestes consideracions, març és el mes que es posa en marxa l'hort de l'estiu. Ara amb els hivernacles, alguns productes són al mercat tot l'any, però en les explotacions clàssiques agrícoles, cada producte tenia la seva temporada. I cada temporada les feines escaients perquè s'acomplís aquest cicle. Aquell hort que els habitants de la masia, han femat i han procurat mantenir amb un bon guaret fins ara mateix, ha arribat l'hora de posar-lo en marxa. Plantar les tomateres, que el vell Mià va sembrar en una galleda vella, fa un mes i mig i que ara ja fan un pam, igual que les pebroteres, o les albergínies, enciams de tota mena ... que junt amb els carbassons que s'han plantat quan les campanes estaven lligades, seran la base dels deliciosos amanits que a l'estiu obriran amb la seva esperada presència totes les taules del camp. També es plantaran les cebes de servar, les patates ... , març és un mes de treball a l'hort. A finals de mes al camp ja es començaven a plantar blat de moros. Calia plantar-los aviat perquè eren sements que necessitaven més temps que les d'ara per arribar a bé, i també perquè així s'aprofitaven les més que probables pluges de primavera per fer créixer les plantes que arribaven a l'estiu en millors condicions per a suportar els mesos secs. Llavors regar, era privilegi de molt pocs, a les contrades de Palol, i les riberes solien tenir un estiatge amb molta manca d'aigua. La gent es refiava molt dels pous, fets am.b el sistema clàssic -pic i pala-, com els que feia el Coronel de Barganyà, que per cert el seu fill encara segueix en l'ofici però amb eines modernes. Aquesta gent de Barganyà feren també un dels darrers arranjaments del camí que porta a l'Hostal de can Mià, pensat per l'avi Enric de Sors, pare de la mare d'en Pere, i que bàsicament va consistir en suprimir una pujada molt sobtada que hi havia.

Pollastre amb múrgoles

Un pollastre tendre d'un quilo de pes. EI tallarem per la meitat, el salarem i el posarem a rostir en una cassola amb oli a foc fort. Quan sigui ros hi afegirem una ceba, una tomata i les múrgoles. Ho deixarem coure una mitja hora més; hi tirarem un raig de brandi. És millor deixar-lo refredar i tornar-lo a escalfar abans de servir. Així agafa més bon gust.

Bunyols

Postres típics de la Quaresma. Escalfarem un litre llet, i hi anirem tirant un tros de llevat de flequer per tal que es dilueixi, una dotzena d'ous batuts, dos gots de licor pastís i uns dos quilos de farina, vainilla, uns 80 grams de matafaluga, dos sobres Royal, 150 grams de margarina vegetal, sucre a gust, un raig d'oli. Es fa una massa en la qual, si convé, s'hi pot afegir una mica d'aigua. La pasta que aconseguirem amassant tot això, cal deixar-la reposar embolicada dins un drap durant un parell d'hores.

Quan haurà passat aquest temps i la pasta per efecte del llevat, haurà crescut, posarem una paella al foc amb molt d'oli i anirem tallant trossos de massa als que, amb la mà, donarem forma de rosquilla, posant-los a la paella un parell de minuts per banda. En treure'ls els mullarem amb anís i sucre. S'acompanyen d'una copa de moscatell.

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

.

.

D'abril i de senyors,

N'hi ha pocs que no siguin traidors.

 

La gent del camp sempre ha tingut fama d'ésser molt previsora, molt conservadora i temorosa del que pugui venir del cel. A més, el seu contacte amb la naturalesa els permet mirar amb una mica de sornegueria aquella gent de ciutat que només coneixen els pollastres ficats a la cassola. Aquella mena de separació entre el món natural i la ficció que en certa manera representa la gran ciutat, s'ha anat aprofundint. Avui, quan en una escola de ciutat fan dibuixar un pollastre a un nen, és molt possible que el dibuixi mort i plomat, tal com el veu a les carnisseries. Hi ha un abisme entre els nens del camp i els de ciutat, que cada vegada està més marcat. L'angoixa que produïa veure el comportament d'un pagès als carrers de les ciutats provocà que en un moment donat, l'expressió "fer el pagès" tingués una traducció equivalent a ignorant o encantat. Avui, veure un urbanita al camp o al bosc, és la perfecta imatge de l'home inadaptat i desconeixedor de l'entorn. La gent s'ha desarrelat massa. La dita que precedeix a aquestes ratlles, comparant el mes d'abril al comportament dels senyors, és evident que fa referència tant a la poca fiabilitat dels senyors de la ciutat, com del temps que farà aquest mes. I és que si parlàvem que el març era més temut per les seves gelades que podien destruir collites, abril es presenta amb les seves tempestats i és el gran protagonista de les pedregades, segurament el fenomen més temut de tots els que la meteorologia reserva a la gent del camp. Cada any, un dia o altre, en un indret o altre, la pedra fa acte de presència. I s'ho arrossega tot. Les flors, les fulles, els brots tendres, la fruita i algun branquilló si s'escau. I no solament acaba amb la collita de l'any. EI mal que produeix deixa els arbres fruiters en estat deplorable i sense possibilitat de refer-se en menys de dos anys. Ara a la masia continuen sembrant el blat de moro i, des de fa un temps cap aquí els gira-sols, una flor que només vèiem a les postals d'Holanda i en els quadres de Van Gogh. Les userdes ja comencen a brotar i produiran el millor dall de l'any, si el temps els és favorable. Les tasques del l'hort segueixen a bon ritme. Es sembren mongetes, monjets o banyolins, cigrons, el julivert-diuen els castellans:

 

EI perejil, en abril- més cebes, si cal. ..

 

EI dia s'allarga a marxes forçades. Cada vegada el sol està més entre nosaltres i la terra s'escalfa provocant que els sembrats creixin a un bon ritme. Abans aquest era el temps en què el camp s'omplia de sons amb la presència de la guatlla, que buscava desesperadament la seva parella per tal de preparar el niu, on dipositar els seus ous. Arriben també les orenetes, el que sempre és una bona notícia. Abril és l'assaig general del mes de maig en el qual es produirà la gran eclosió floral, la gran manifestació colorística de la naturalesa. A finals d'aquest mes, abans els que sembraven blat de moro primerenc ja solien començar a cavar-lo. En aquells temps sense gaire maquinària i cap herbicida, tot s'havia de fer amb la força de la gent. La veritat és que les hores no valien gaire.

 

En acabar l'abril les faves, si havien estat sembrades primerenques, ja començaven a granar. De fet si les volies menjar molt tendres, ja havia arribat l'hora, però llavors al camp, tot es deixava créixer per tal de que fes resistència. Els temps dels llepafils encara estaven lluny. Parlem de les faves perquè si la primavera té una definició vegetal aquesta, a la nostra terra, podrien ésser les faves. Les faves, tal com les feia l'àvia de can Mià, amb un bon brot de marduix, unes fulles de menta i un bon tall de botifarra negra, portaven adherides totes les olors i els sabors de l'estació dels poetes. Tal vegada només els pèsols eren capaços de condensar tanta primavera com elles. La gran saviesa de la gent del camp va ésser saber combinar els gustos que cada estació els oferia a cada moment. I en llocs de mar passava el mateix. Els pèsols coincidien amb el temps que les sèpies arribaven a frec de la costa per fresar. Estaven esplèndides. Resultat: pèsols amb sèpia. Lany que els avis de can Mià compraren la masia fou un any excel·lent perquè les pluges varen ésser justes i suficients. EI vell Mià, fill de Camós -del mas Labora- ja feia anys que s'havia casat amb l'àvia que era nada a can Bosch de Palol. Una vegada casats s'havien establert al mas Ventós de Camós, però llavors va sorgir l'oportunitat de comprar el mas Ros, al veïnat del Puig de Palol de Revardit. Aquesta seria la masia que amb el temps esdevindria can Mià, i que el seu nét ha convertit en un dels restaurants més interessants de la comarca.

 

A Palol, sobre els arbres dels boscos, ha arribat un ésser excepcional, que omple les valls amb la monotonia del seu cant: el cucut. Ve a pondre en niu aliè.

Sèpia amb pèsols

Ara és bon temps per les sèpies i els pèsols. Primer cal agafar un parell de sèpies fresques. Es netegen tenint molta cura de que no llencem la salsa que tenen a l'interior. Farem un sofregit de ceba i tomata, hi trinxarem un parell de grans d'all, sal, una mica de pebre i un raig de vi blanc. Ara hi posarem les sèpies que es couran amb el vi i el seu propi suc. Quan ja quasi siguin cuites, hi afegirem un grapat de pèsols frescos. Si cal hi afegim una mica d'aigua. Es deixen coure els pèsols i ja es poden servir.

Flam d' ous

En un litre de llet, una vegada bullit amb una pela de llimona i un pols de canyella, hi barrejarem vuit ous sencers ben batuts, i dues o tres cullerades de sucre, segons les preferències de cadascú. En un motlle en el qual haurem dipositat un fons de sucre cremat, hi posarem aquesta barreja. Ho ficarem al forn, al bany maria. Uns tres quarts i es treu, es deixa refredar i es buida en una plata de servir.

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

.

.

Mongetes tendres amb la lluna nova de maig:

No en colliràs.

 

La lluna era el punt de referència de la gent del camp. Segons si aquesta era nova o vella. Es comprovava fàcilment, doncs, en el primer cas miraria cap al mar i si mirava a muntanya volia dir que era vella. Cap pagès de la nostra terra s'hauria atrevit a no fer cas de la lluna. Aquelles hortalisses de les quals s'utilitzava la fulla com les bledes, les cols ... , calia plantar-les en lluna jove, mentre que si criaven gra o tubèrculs, com les patates, s'havien de sembrar amb la lluna vella si volies evitar que la planta es desenvolupés amb excés i no fes fruit. Però aquesta era una regla general. Llavors hi havia les particularitats, que eren unes llunes d'un temps ben concret que eren favorables o no a certs cultius. Com la lluna nova de maig, segons la dita. Encara avui s'ha comprovat que aquesta creença no està exempta d'un punt de realitat. EI que és difícil és saber el per què i el com. Era tal la fe amb la lluna que, a pagès, tothom es tallava els cabells en lluna vella.

 

A can Mià, les feines del camp havien entrat ja en temporada alta. Els dalls de les userdes i l'herba granada obligaven a començar a preparar els pallers cara a la temporada seca o freda. Abans, aquests menjars es deixaven assecar al sol, una vegada segats, en el mateix camp allà on s'havien criat. EI perill en un mes com el maig amb fama de plujós era que s'ensopegués uns dies seguits d'aigua i el menjar tallat s'acabés podrint. Avui amb la introducció de les sitges en la cultura del camp, els menjars s'ensitgen tot just acabats de tallar. Es fan uns enormes pilots que es cobreixen amb una lona de plàstic negre. Per evitar que el vent faci voleiar la lona aquesta se subjecta amb una gran quantitat de pneumàtics vells. Aquestes enormes protuberàncies negres estan avui al costat de moltes masies. Pel sistema d'assecat, les herbes una vegada el sol havia fet la seva feina d'assecarrIes fins el punt just, s'entraven dins les cabanyes annexes a les masies, on s'hi portaven amb carros que calia carregar amb molt d'art per no perdre l'herba pel camí.

 

Algun camp en el que s'acabava de segar el farratge, era llaurat ràpidament i encara s'hi podia sembrar blat de moro de cicle mitjà, o un de ben espès que el coneixien com a "blatdemoret" i que no arribava a capçar, però servia per menjar verd del bestiar estabulat, especialment les vaques que en necessitaven per no perdre llet. Totes aquestes feines depenien, com sempre, de la pluja que en aquest mes era la protagonista i que a vegades queia amb tal intensitat que ajeia els sembrats, inundava els camps i podria l'herba.

 

EI maig era també el mes de la farigola, una planta que té una gran clientela com a desinfectant de tot. Tant de l'interior com de l'exterior. Vull dir que tant cura una ferida com un mal de ventre. EI dia de l'Ascensió, un d'aquells dijous tan brillants, era la data que marcava el costumari com la més pròpia per recollir-la perquè era el moment de la floració i de màxima flaire. Es fa als marges, s'asseca a l'ombra i la veritat es que conserva aquesta meravellosa fragància que la defineix durant tot l'any. L'aigua resultant de bullir un grapat de farigola, ho curava quasi tot. Llavors encara no coneixien el sida. També cal dir que com a condiment per il·lustrar una bona vedella o algun peix, la farigola és senzillament insuperable i forma part de la nostra memòria gustativa. Per aquests marges i boscos s'hi troben moltes herbes amb propietats curatives i gustatives que ens són familiars.

 

Per aquests boscos hi passava pels anys cinquanta, l'últim maqui que quedava en actiu de la lluita contra la dictadura del general Francisco. Es deia Quico Sabaté i es diu que el dia que el varen matar, a l'any seixanta, sembla que va fer una aturada al mas Ciarà on vivien la Balbina i el seu home. En aquells moments se'n parlà molt de la persona del militant anarquista fill de l'Hospitalet de Llobregat (nat el 1913), que s'havia convertit en una llegenda de la que la gent en feia menció en veu baixa. Ell portà de corcolls la Guàrdia Civil que finalment l'encerclà, però que no el va poder eliminar, ja que fou un sometenista, l'Abel Rocha, qui el va matar a Sant Celoni, acabant així amb el mític guerriller antifranquista. Per aquells dies era alcalde de Palol, en Servià de la Mota. EI propers alcaldes serien en Rosendo Garriga, en Narcís Mir, en Josep Nadal, en Jaume Ribas, fins l'actual en Jordi Xargay. Lalcaldia de Palol de Revardit s'ha mogut sempre dins la més absoluta disposició de servei als vilatans. Com ha d'ésser. Un altre personatge important durant aquests temps ha estat el secretari Carles Cornellà. Hem fet aquesta menció a l'alcaldia de Palol, perquè a can Mià sempre han trobat la màxima col·laboració en tots els consistoris del poble. I així ha volgut en Pere que ho féssim constar. La bona avinença diu molt a favor de tots.

 

EI maig, alguns anys de sequera i calor, i quan el segar no era tan ràpid com ara, alguns camps de civada o d'ordi, arribaven a assolir el grau de maduresa suficient perquè les dalles comencessin a segar. No era res d'estrany, perquè en aquell moment calia que el sembrat no arribés a madurar del tot ja que es corria el risc de que una ventada l'espolsés. Per això es tallava abans i es feien garbes que quedaven apilonades, al mateix camp, fent garbelles, allargades al pla de l'Empordà i rodones aquí com a la muntanya. Aquesta arquitectura de palla servia perquè el gra acabés d'assaonar abans d'ésser portat a l'era per acomplir amb una de les feines més aparatoses d'aquella agricultura que va conèixer el vell Mià: el batre. Però això ho deixarem pel juliol. Ara ens espera el juny amb la falç al puny.

 

Faves a la catalana

 

Comprarem unes barnilles de costella de porc, uns retalls de pernil salat, i una botifarra negra que tallarem a trossos petits. Tot això ho courem en una cassola fins que quedi daurat. Llavors ho treurem, i en el seu suc hi farem un sofregit de cebes tendres, uns alls laminats, i una tomata madura. Després hi afegirem les faves i un bon vas de vi negre. AI cap d'una estona hi afegirem la carn que tenim reservada. Deixarem coure una estona més fins que les faves estiguin cuites. EI temps depèn del tendres que siguin les faves.

 

Mató

 

Posarem dos litres de llet al foc. Quan comenci a bullir hi tirarem un vas de suc de llimona i ho remenarem fins que espessí. Ho deixarem reposar fins que sigui fred. La massa resultant d'aquest procés, s'anirà posant en un recipient foradat, per tal que pugui anar perdent l'aigua. Es conserva a la nevera i es serveix acompanyat de mel o sucre.

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

 

.

.

Diu el juny al jornaler:

Ja dormiràs pel gener.

 

Ja ho diu clar la dita popular: ara no és temps de dormir. Avui en dia el segar ja no és el que era. Moltes vegades s'ha retardat, en el temps, perquè ara segar i separar el gra de la palla -el que en deien batre- és una sola operació. Les màquines recol·lectores han canviat tota la litúrgia de recollir la collita de cereals. EI gra passa directament del camp al graner. AI no tenir un període de maduració a la garbella, cal que arribi al seu destí absolutament sec, totalment madur, per tant, no es pot avançar la recol·lecció com es feia normalment, perquè correria el ris de podrir-se. Lavi Mià, si ara pogués veure com es sega i es bat d'un sol cop, segurament que quedaria esmaperdut. I recordaria aquells dies del mes de juny de la seva època quan la masia bullia com una olla a pressió de feina i gent que venia per ajudar i de gent a la que calia ajudar. La màquina de segar era un estri que ja tenia un aspecte diabòlic. Portava un seient de ferro, un calaix amb quatre eines -mai les que en realitat farien falta- un lloc marcat per posar els peus, les rodes eren de ferro i una pinta gegantina situada al costat dret, que era un carrerany que per anar pels camins estava subjecte a la màquina i que en arribar al camp calia estendre i quedava arran de terra. Aquesta màquina tirada per l'euga de can Mià, anava donant voltes al camp. EI primer dall, per tal que la màquina no l'aixafés, l'havia segat en Mià, amb una dalla, el dia anterior. Fetes les vores, la màquina ja podia començar a voltar. Qui conduïa aquesta màquina havia d'ésser un home hàbil, amb hores d'experiència. Calia que amb una mà fos capaç de controlar l'euga, mentre amb l'altra portava una mena de rampí que li servia per ajudar a donar una empenta al sembrat per tal que caigués d'una manera correcta sobre la serra. Amb un peu controlava un mecanisme, com el canvi d'una moto que calia accionar cada vegada que es volia que la màquina deixés anar la quantitat suficient de blat per tal que es pogués fer una garba. Les màquines, en temps de l'avi Mià, ja ajustaven. Anteriorment només tallaven i deixaven el sembrat sobre el camp en filera. Més tard arribarien a lligar. Però ara, aquell pilot de blat que el maquinista havia deixat caure, calia que algú el recollís, agafés sis o set plantes del mateix blat i, com si fossin una corda, procedís a lligar aquest feix que es convertia en una garba. Per portar a terme aquesta operació, les dones portaven a la mà una mena de fusta amb forma de plàtan que servia per ajudar a fer el nus. Era el lligador. Una vegada lligada calia retirar-la del camí que faria la màquina en el proper volt. Per tal que no hagués de fer excessives parades, calia que l'equip de lligadors fos molt hàbil, o que fossin molts. Era una feina feixuga que calia fer amb una certa urgència quan el temps ho requeria. La tasca començava a trenc d'alba, i només s'aturava a les dotze del migdia pel dinar i per deixar fer un bufet a l'euga. La resta d'àpats es feien al mateix camp. L'esmorzar, les deu hores, la beguda, el berenar ... Quan arribava la mestressa amb el cistell amb vi fresc, llonganissa, algun paltruc ... , acompanyant les llesques d'aquell pa de pagès, a vegades sucades amb les primeres tomates de l'hort, o amb les últimes de penjar de l'any anterior, i amb aquell oli daurat, flairós ... Aquells menjars senzills combinats amb una gana profunda provocada per una feina dura a ple sol, eren una delícia inoblidable. Sobretot per la mainada que gaudien de la part lúdica de les diades de segar i batre i no els preocupava la feina. EI maquinista aturava la màquina. A prop de l'arbre que donaria ombra als segadors hi estacionava l'euga a la que lligava per sobre de les orelles un morralet dins del qual introduïa el morro de l'animal, amb uns grapats de gra que aniria rosegant durant la parada. Llavors es reunia amb el grup de lligadors, es treia el barret de palla com ja havien fet els altres, i començava l'àpat. Menjaven pausadament conscients que tan important com la ingesta d'aliments era el repòs que proporcionava aquell bufet que s'agraïa. Sempre hi havia ocasió per deixar anar algun acudit ja que en aquests grups no era estrany que hi hagués algú que sabia donar marxa a la reunió. Els acudits sobre capellans, polítics, dones de vida alegre, banyuts, infidelitats ... eren els que provocaven més rialles. La veritat és que en aquestes ocasions, la gent menjava molt. Era l'enterrament definitiu del pobre porc que tanta feina havia portat a tota la família a l'hora d'engreixar-lo i a l'hora de matar-lo.

 

Una vegada el camp quedava segat, calia recollir totes les garbes, ara escampades pertot arreu, i anar-les apilonant segons un tècnica que tenia molts anys de tradició darrera seu. AI final quedava afaitat i ja era un rostoll, el que fins ara havia estat un camp de blat. Quan l'arada, aprofitant una ploguda, llauri aquest rostoll, el camp serà un guaret que caldrà mantenir el més net possible de males herbes. A l'octubre, quan el vell Mià escampi les sements al camp i les enterri, aquell guaret serà un sembrat. Finalment quan les sements grillin i surtin les tendres plantes serà un camp de blat. I així un any darrera l'altre. Ara en aquest rostoll s'han fet cinc o sis garbellons, depenent de la grandària i de la bondat de l'anyada, que caldrà recollir i acostar-les a l'era del mas. Normalment, a can Mià s'ajudaven amb la gent del mas Bosch, on havia nascut l'àvia. I aquests dies venien també els parents més propers que tenien temps per ferrho. Mai, però, eren tants com el dia de matar porc. Aquestes eren unes diades de molta feina i dura. EI traginar les garbes del camp a l'era, era una feina que anaven fent la gent del mas. Ni tenia tantes urgències. La màquina de batre encara trigaria. Els últims anys, desprès de molt de temps de utilitzar carro, les garbes es traginaven amb un parell de camions que eren propietat d'en Josep Bassols, que s'havia casat amb una filla del vell Mià i que iniciava una agència de transports. L'actual Pere Mià recorda perfectament que seguint el costum de la gent del camp que ho batejaven tot, els seus oncles parlaven dels dos camions com de la Genoveva i en Peret. Aquesta innovació ja representà un treballar molt més pràctic a l'hora de fer el transport. EI segar, moltes vegades no es podia fer seguit perquè algun camp trigava més temps a madurar segons el cereal que tenien sembrat. La civada i l'ordi maduraven més aviat que el blat. Per això es podia ben dir que tot el juny era temps de sega.

 

Pel juny, alguns marges de la rodalia quedaven tenyits d'un groc poderós. Eren els ginestars que havien florit fidels amb la seva cita amb una de les diades més fastuoses de la cristiandat: Corpus, un d'aquells tres dijous que brillaven més que el sol, i dels quals avui no en queda quasi ni el record. En algun indret han guardat de la tradició, unes catifes de flors que, a més, se solen fer el diumenge després de la diada. Corpus, que era una festa instaurada el segle XII per santa Juliana de Lieja, moriria igual que els altres dos dijous, engolida per les exigències d'una vida que no té temps per a res que no sigui produir, era l'únic motiu que parava les feines del segar. La gent del camp, ja ho hem dit, vivia molt intensament el calendari religiós. Aquella festa consistia essencialment amb una processó arran del capvespre, en la qualla custòdia sortia a passejar pels carrers de les poblacions acompanyada de les "fuerzas vivas", les mateixes que la del diumenge de Rams. La Guàrdia Civil amb el seu tricorni de festa. Era costum que els carrers pels quals passaria la processó, es decoressin amb catifes de flors per la confecció de les quals era inevitable utilitzar la ginesta. En aquestes diades venien grups de jovent de tota la rodalia a recollir les flors grogues que amb tanta generositat oferien els ginestars.

 

Mentre la vida de les masies seguia absorta en les seves feines de la recol'lecció al camp, el rellotge de la naturalesa no s'aturava. I el cucut, que no té fills a la seva cura doncs ha posat els ous en el niu dels altres, ha fet la maleta i se'n va cap al nord buscant un clima més fresc.

 

Conill amb samfaina

Tallarem un conill a trossos, el salarem i el posarem a rossejar en una cassola. Quan el tinguem al punt, el treu rem i en la mateixa cassolà hi farem el sofregit clàssic de cebes i dues o tres tomates, un parell de pebrots trossejats i una albergínia, quan això estigui a punt de confitura hi tornarem a posar els trossos de conill que couran junt amb la samfaina durant uns vint minuts. Ho podem deixar reposar i també és molt bo rescalfat.

Préssec amb almívar

Per fer uns bons préssecs en almívar cal triar un bons exemplars dels que coneixem com a préssecs de vinya. Els pelarem, els partirem perla meitat i els traurem el pinyol. Seguidament els posarem en un recipient amb una bona quantitat de sucre. Cal posar-los a la nevera per tal que deixin anar el seu propi suc per fer l'almívar. Després posarem els préssecs amb el seu suc en pots de vidre i els farem coure al bany maria durant una hora. Cal que refredin dins la mateixa aigua del bany maria, i ja es poden guardar.

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

.

.

Qui no bat pel juliol,

No bat quan vol.

 

Aquesta és, evidentment, una dita aplicable a les terres costaneres. Les màquines de batre començaven a funcionar a la segona quinzena de juliol, i ho feien per aquestes terres de les valls i els plans de les comarques més properes al mar. Seguien, amb una lògica total, el mateix camí que seguia en el temps la maduració dels sembrats. Acabaven la temporada a la Cerdanya a finals de setembre. Les màquines de batre estaven en mans d'unes empreses amb les quals la gent de pagès concretava la data per procedir a la feina. Aquesta es pagava a tant l'hora. La màquina portava una part de la gent que feia la feina i l'altra part la portava la masia. Una de les feines més carregoses -però potser la que més especialització precisava- era la de palleraire. I també la que exigia més capacitat de sofriment, ja que posarrse sota el tub d'aquella màquina infernal que vomitava palla i boll a raig, no era cosa dolça. EI palleraire havia de tenir la capacitat de, veient la quantitat de garbes que hi havia a l'era, marcar el diàmetre de la pallera. Aquesta s'ubicava en un lloc pla entorn a un pal clavat a terra que era el centre exacte de la futura pallera. D'aquest pal aquí en deien "molta". La pallera s'anava estrenyent a mesura que creixia, fins acabar quasi en punxa, deixant un pam de pal per enterrar. A dalt d'aquest pal hi solien posar un pot de llauna vuit per tal d'evitar que la pluja entrés en l'espai que quedava entre la palla i el pal i podrís la pallera des del centre. Els pallers de can Mià, durant molts anys, anaren a càrrec d'en Peret de can Bosch. Una altra feina, potser més penosa però menys especialitzada, era la de traginar els sacs de gra al graner que en quasi totes les masies estava situat, per més inri, a les golfes que era el lloc més airejat de la masia. Per aquest afer l'oncle Josep de can Garrabà, sempre hi era per un cap. Per donar garbes de la gran garbera als homes que venien amb la màquina i que s'encarregaven de tallar la lligada per tal que la garba no entrés de cop a la màquina, la masia hi aportava dos homes més. La cosa anava així: els donadors de garbes procuraven que els dos homes que introduïen la collita dins la màquina, no quedessin mai sense garbes per tallar i introduir. La màquina no parava de triturar la palla alhora que separava el gra de la palla. La sortida del gra es produïa pel lateral de la màquina, per una doble aixeta. A cada boca hi anava lligat un sac. EI gra sortia només per una boca. Una vegada ple el sac, un home movia la palanca que feia que el gra sortís per l'altra aixeta. Treia el sac ple, el lligava i ajudava a carregar-se'l a l'esquena a un dels que els pujaven al graner. Si la collita havia ben granat, les aixetes rajaven molt ràpid i hi podien haver fins tres homes traginant sacs. Mentrestant la palla sortia disparada per un tub que la dirigia al lloc on el palleraire -un mocador lligat entorn al coll li tapava la boca i el protegia del bollll'anava col·locant amb una forca a l'entorn del pal. Qui feia anar aquesta màquina infernal? Doncs el tractor que l'havia portat fins a la casa i que estava a uns deu metres d'allà on hi havia la màquina a la que estava unida per una immensa corretja a la que una politja no parava de fer voltar. EI tractor estava sota el control del tractorista, i una mica allunyat per evitar que una guspira pogués provocar un incendi. Tota aquesta història requeria almenys uns deu homes i un parell de dones que no paressin de fer circular beguda d'un lloc a l'altre, i almenys dues més que preparessin un àpat abundant i poderós per alimentar aquelles boques.

 

Una manera infal·lible de calcular la importància d'una explotació agrícola era saber quantes hores havia batut. Això donava una idea de la terra que llaurava, de la gent que hi treballava i dels diners que s'hi manejaven. Si hi podem sumar els porcs que s'hi han mort, doncs el càlcul fet per aquella gent s'ajustava al màxim a la realitat. EI dinar del dia del batre era el més abundant de l'any. Les aus més grosses del galliner eren sacrificades. Ja fossin pollastres o ànecs o oques, a la taula, dins les cassoles mes grans, feien un goig espectacular. A totes les masies els agradava quedar bé amb aquella gent que venien a definir el treball de tot l'any. EI vell de can Mià havia viscut el temps del racionament, quan el blat s'havia de portar al Servicio Nacional del Trigo, on el pagaven al preu que volien. La gent de les ciutats no sabien on anaven aquells sacs de gra perquè a les fleques el que dispensaven era pa de blat de moro. Als anys cinquanta aquelles restriccions varen desaparèixer, però el preu del blat sempre ha estat per sota del seu cost real, per això no és estrany que sigui habitual donar-lo a les gallines a les que aquest gra els plau molt. Els grans que durant el batre quedaven escampats pel terra de l'era, eren curosament recollits per les gallines que hi deixava anar la mestressa. Per aquesta au els dies després del batre, eren una festa.

 

Quan la politja del tractor havia donat l'última volta, es tractava de recollir. Per la gent que feien temporada amb la màquina, anant d'una masia a l'altra, d'una comarca a l'altra, començava un nou trasllat, una nova collita per batre, un nou camí per recórrer. A la masia quedava un silenci que només es podia escoltar quan acabava la fressa del tractor i la màquina. La gent es reunia a l'era i comentava el que acabaven de viure. Si el gra havia rajat, si la palla havia fet torna, si calia fer un barret de terra argilosa a la pallera ...

 

EI juliol al camp era temps de regar l'hort. Ja se sap que "pel juliol, molt soroll i no plou", i ara mateix hi ha un esplet de viandes que si es vol que arribin a bé, cal regar. Els corrals, els galliners i les corts no afluixen mai la feina que requereixen. EI camp, recollida l'anyada, resta en repòs esperant una bona ocasió per rostollar. Ocasió que amb una mica de sort, pot arribar pels vols de la Mare de Déu d'agost en que alguna xafegada prepararà la terra per tal que la llaura hi pugui entrar. Si en algun camp hi ha blat de moro, cal cavar-lo i controlar que les herbes no prosperin. Això, és clar, era en temps de l'avi, perquè avui els herbicides s'ocupen d'aquests afers. Tot ha evolucionat al camp. Lúnic que continua inamovible és que el temps va caminant al mateix ritme. Juliol ja escurça els dies. Cada any ens costa de creure-ho.

 

Oca amb peres

L’ oca neta, estripada i socarrimada, la tallarem a trossos, la salarem i la posarem a rostir en una cassola amb oli d'oliva i una cullerada de greix de porc. La farem rostir durant una hora i mitja a foc normal. En una olla a part, posarem unes peres a bullir amb aigua i un grapat de sal. Amb molt poc temps les tindrem cuites, depenent una mica de la classe de peres que fem servir. Després, una mica enfarinades, les fregirem en una paella en la qual haurem posat una mica de la grassa de la cassola de l'oca. Quan tinguem les peres daurades i un quart abans de retirar la carn de la cassola, els hi afegirem i acabarem de coure tot junt amb foc lent. Podem també afegir-hi una picada d'ametlles i un carquinyoli. És un plat espectacular ideal pel dia de batre.

 

Peres al vi ranci

 

Pelarem les peres i les posarem a bullir en una olla amb vi ranci que les ha de cobrir. Hi afegirem un parell de cullerades de sucre, un palet de canyella i si es vol una pela de llimona. Ho deixarem coure a foc lent fins que el vi hagi reduït més de la meitat. Quan veiem que estan cuites, les deixarem reposar i les servirem amb el seu suc. També poden acompanyar una carn rostida, en aquest cas calentes.

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

 

.

.

Xàfecs d'agost,

Bolets en abundor.

 

Que aquest mes sigui positiu o no per la gent del camp, depèn d'ell. Si és avar de pluges es convertirà en un pur tràmit, que cal passar-lo quan més aviat millor. Si pel contrari, per allà el quinze deixa caure pluja suficient per produir una saó apropiada en els rostolls, desencadenarà una feinada que farà que les arades tornin a la feina. Agost és ja un mes que prepara l'hivern. Ara, si es pot, és temps de sembrar naps, plantar cols i bròquils, recollir les tomates de penjar, les cebes de servar, les mongetes ... en fi, que a l'agost cal preparar la vianda que pot omplir el rebost de la masia cara a l'estació freda.

 

Per la mainada, a mesura que s'escurça el mes, s'acosta el temps de tornar al col·legi. Les orenetes també saben que se'ls acaba el temps i caldrà començar a pensar en el gran viatge. En altres temps, la cacera començava a l'agost, però ara, la veda s'ha allargat. A l'agost, si el temps no acompanyava, la feina era normal, sense grans urgències. Algun diumenge, els vells de can Mià s'arribaven al cinema Rosa de Cornellà de Terri, on solien passar alguna pel·lícula. Avui és a can Xapes, un restaurant. També aprofitaven per arribar-se al poble a cal ferrer on, a part de ferrar l'euga, podien trobar-hi eines de tall. Allà feien petar la xerrada amb el vell Miquel i la seva dona, la Montserrat. Ja hi havia el seu fill en Vicenç que es casaria amb la Maria de can Xargay. Aquesta parella tindrien dos fills, dels quals l'hereu es casaria amb una cosina d'en Pere Mià, la Juanita, que ara tenen dos fills en Miquel i la Mariona. L'antiga ferreria, avui és una ferreteria que segueix oberta al servei del poble.

 

Un altre establiment típic de Palol, fou l'hostal la Banyeta, situat al veïnat del Puig. Un hostal al peu de l'antiga carretera d'Olot a Girona, el qual visitaven i es refeien molts viatjants. La seva especialitat foren els cargols, una menja que té un gran predicament a Catalunya. Era un lloc on s'hi podia fer una partida de cartes: el truc o el canari, com en qualsevol hostal de poble. Els vells de la Banyeta eren en Jaume i la Maria. Després la regentaren el fill d'aquests, en Jaume, casat amb la Nita, que tingueren dos fills, en Josep i l'Isidre. Quan es va fer l'actual carretera, l'hostal fou enderrocat i aquests el traslladaren a un indret just al començament mateix del camí que porta a Palol. Ara les possibilitats de traslladar-se a Girona, Banyoles o qualsevol altre lloc estan tan a l'abast de tothom que s'ha perdut una mica aquest costum de reunir-se al bar del poble, especialment entre el jovent. La vida ha entrat en una dinàmica molt diferent a la que es va viure a les masies fa cinquanta anys. Quan els cotxes varen substituir els carros i tartanes i va aparèixer la televisió, la vida va donar un tomb de noranta graus. Abans l'enllaç habitual de la gent de pagès amb la resta del món, era en Pep de can Genasa, un home que a més de fer les feines que requerien les terres de la seva masia, feia de carter. Avui la gent escriu molt poc i a cada casa hi ha telèfon, cosa que sobtaria als vells d'aquell temps pels quals telefonar encara era un miracle.

 

Xai rostit

Potser el tall ideal per a rostir és l'espatlla, però es pot fer amb qualsevol altre tall. En una cassola amb oli d'oliva i greix de porc -meitat i meitat- rostirem el xai amb la sal corresponent. Quan estigui ben rostit, abaixarem el foc i hi afegirem unes quantes cebes, tomata, all i ho deixarem coure una mitja hora més. AI final hi tirarem un bon raig de brandi, ho deixarem reposar una mica i ho servirem.

 

Melmelada

La podem fer pràcticament amb qualsevol fruita de temporada. Una vegada neta la fruita la tallarem a trossos, i els posarem en una cassola, on també hi tirarem sucre (la meitat del pes de la fruita). Uns pals de canyella i la pela d'una llimona. Ho remenarem bé i ho deixarem mig dia a la nevera. Llavors ho posarem a coure a foc lent unes tres hores. Ho posarem en pots hermètics i ho servirem quan vulguem.

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

 

.

.

Setembre s'endú els ponts,

 i eixuga les fonts.

 

Tornem a tenir un mes nerviós. La tardor farà acte de presència al camp amb una eclosió colorística de gran categoria. Els grocs, els sienes, els torrats senyorívols, substituiran el verd antic dels boscos de la rodalia. Només les alzines i les oliveres, els pins i alguns altres arbres conservaran el verd envellit. Es prepara el segon canvi de decorat de l'any. Si el primer, a la primavera, ha tingut com a protagonista la resurrecció de les fulles i els brots dels arbres, aquest escenificarà la letàrgia del verd. De mica en mica, tot esdevindrà més silenciós, els arbres es despullaran mostrant l'expressió dramàtica del seu brancatge. Tota la naturalesa es prepara per l'hivern. Però setembre encara és un mes gras. Un mes de fruita abundant. Les móres, les figues, els melons, les pomes, les peres ... i els raïms. Aquests últims escenifiquen, als llocs on la vinya hi és present, una altra feina important en el calendari agrícola: la verema. A Palol de Revardit, no hi ha hagut tradicionalment vinyes. EI que es feia era anar a terreny de ceps i comprar unes quantes semals de raïms que una vegada al mas eren convenientment tractats per fer-ne vi pel consum de l'any. Anar amb el carro a carregar les semals era dedicar-hi tot un dia. Calia anar fins a la vinya mateixa, on un grapat de gent procedia a veremar. Els veremadors solien ésser gent amb molta alegria. Eren treballadors de temporada que venien dels pobles i les masies properes. Sobretot molt jovent. La comarca vinícola no tenia llavors la importància de la francesa que donava feina a gent vinguda d'arreu de la geografia espanyola. Aquí es tractava de cultius limitats, generalment cada mas tenia una vinya pel consum, i igual com passava en altres feines puntuals, requeria l'ajut durant unes jornades de gent de les rodalies. Era un espectacle de vida i alegria, que anava remitent a mesura que el dia avançava i l'esquena començava a donar notícies desagradables, degut al constant aixeca't i ajupa't. Les colles solien ésser d'unes vuit o deu dones i nois que amb un ganivet adequat en una mà i una galleda a l'altra, anaven tallant els raïms fins omplir l'atuell. Calia assegurar-se de no deixar al cep cap brot, excepció feta dels records que eren uns fruits tardans que no arribaven ni a madurar i que generalment estaven en les tòries, en la part més allunyada de la soca. Una vegada la galleda plena calia anar-la a abocar a la semal més propera. Quan aquesta estigués ben plena, fins i tot una mica premsada, venien dos homes per emportar-se-Ia i carregarrIa al carro. Ho feien posant un pal llarg sota cada ansa i igual com els criats del rei que antigament portaven el monarca assentat sobre la seva cadira, ells portaven la semal. Eren els que més força havien de desenvolupar, però si la colla no era excessiva tenien temps, entre semal i semal, per fer el cigar. Una vegada el carro carregat, amb les semals que el pagès havia pesat amb una romana, allà mateix, es procedia al pagament de la mercaderia. A pagès, el costum de pagar al comptat forma part de la idiosincràsia de la gent. EI preu era a tant la càrrega. Una càrrega de raïm era de dotze arroves. Una càrrega de vi equivalia a 128 porrons. Una d'oli era de tres maials o 30 quartans. AI camp cada producte tenia una càrrega d'un pes determinat i diferent. Una vegada tancat el tracte, es solia fer un berenar o esmorzar, regat amb vi de l'any anterior del qual a cada casa se'n sentien orgullosos, i el comprador tornava cap a casa. Una vegada arribats a la masia, els raïms eren abocats a una tina on eren aixafats amb els peus per un parell d'homes. La tina tenia un forat per extraure el suc i per evitar que les pellofes i la rapa el tapessin, s'hi posava a la part de dins un bon grapat d'esparregueres que servien de colador. Una vegada aixafat el raïm, era qüestió de deixarrIa dins la tina, amb la rapa uns dies. Si es colava molt aviat en sortiria vi rosat, si més tard el vi sortiria negre. EI blanc no existia en aquesta mena de vins, doncs requeria una manipulació que no era adient. La tina es tapava deixant que respirés ja que del contrari l'ebullició del vi la faria explotar. AI celler, durant uns dies es podria sentir el murmuri del vi bullint que semblava el roncar d'un gat satisfet. La farina, el vi, el porc, els llegums, les patates ... La vida de l'any a la masia estava assegurada. Una vegada colat i posat a la bóta el vi, en algunes cases s'afegia aigua a la rapa i al cap d'uns quinze dies es treia un vinet de molt poc grau però sorprenent a voltes, que en deien el vi petit. Calia veure'l ràpid doncs s'agrejava aviat. Servia per esperar el vi nou.

 

Una altra feina pròpia d'aquest mes era assecar les figues. Les figueres són un arbre que quasi es dóna per generació espontània en aquestes terres. Algunes, com les de coll de dama, són d'una qualitat extra, altres més senzilles, tenen el seu encant. Hi ha una gran varietat de figues: coll de dama negra i blanca, carbasseta, de tres saons, d'ull de perdiu, d'Alacant. .. Aquestes últimes són ideals per a passarrIes d'any. És a dir, assecar-les. Per això es feia servir un garbell, sobre la tela s'hi posaven les figues, una capa fina per tal de facilitar que el sol faci la seva feina sense problemes. Quan són seques, es posen dins un atuell, ben apretadetes i agafen una dolçor que és una delícia. Junt amb la fruita seca, avellanes i ametlles, les figues i les panses inicien una simfonia de gustos que harmonitza perfectament una copeta de moscatell. Són la grana de capellà, o les postres de músic.

 

Setembre per Palol de Revardit era un mes amb final feliç. Per sant Miquel es celebra la Festa Major. Un altra ocasió per donar marxa a la cuina. Anar a fer el vermut a la plaça mentre la cobla toca sardanes, dinar a la masia amb família i amics, ball de tarda i ball de nit. .. La festa major omplia la vall de sons. EI so de la tenora, des de la plaça del poble, omple les valls i els boscos, segueix el curs de les riberes i s'enfila pels turons. És una d'aquelles sensacions que quan s'ha escoltat un cop ja no s'oblida mai més. AI camp la festa major dels pobles és l'esdeveniment més esperat i festejat de l'any.

 

Per altra banda se seguia recollint. Ara tocava el blat de moro, la melca i, ara mateix, aquesta nova grana que ha envaït els nostres cultius: el gira-sol. I torna a començar la roda. Rostollar, prepara les terres, femar, sembrar els farratges ... el temps, ho hem dit moltes vegades, al camp no s'atura mai. Les orenetes ja són fora.

 

 

Conill amb cargols

 

EI conill el tallarem a trossos. Els cargols cal netejar-los molt bé, per tal que no tinguin cap mena d'impuresa. Una vegada nets els bullirem en una olla amb una branca de farigola, una fulla de IIaurer, un brot de romaní, sal i s'hi pot posar una punta de cirereta. Cal bullir-los almenys durant una hora en ebullició constant. En una cassola hi posarem un bon raig d'oli d'oliva i, tot seguit, hi rostirem el conill. Quan el tinguem ben ros, el traurem de la cassola i en aquesta hi farem un sofregit de ceba i tomata, tot seguit hi afegirem el conill, un bon raig de brandi i els cargols. Junts els deixarem que coguin una mitja hora. Als deu minuts finals s'hi pot afegir una picada d'ametlles. És, com tots els rostits antics, molt millor si es deixa refredar i desprès es torna a escalfar donant-li un parell de voltes.

 

Crema

 

Agafem tres quarts de litre de llet que bullirem en un tupí junt amb 250 grams de nata líquida. A part batrem 4 ous sencers, ben batuts. Hi barrejarem 200 grams de sucre, tot això ho barrejarem amb la llet i amb una espàtula de fusta ho remenarem amb el recipient sobre un foc molt suau, fins que tot plegat assoleixi la textura inconfusible de la crema. Si volem podem cremar-hi sucre tot cim, quan sigui ben freda, amb un ferro roent.

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

 

.

.

Quan l'octubre està finit,

mor la mosca i el mosquit.

 

Ara el blat de moro es recull igual que els cereals, amb una màquina que ho arrabassa tot. Trinxa la canyoca i separa el gra. Però abans recollir-lo era tota una història. S'havia de separar capsa per capsa, de la tronca, s' havia d'espellonar, fer-ne forcs i posar-los a assecar a la barana de l'eixida. Llavors en les llargues vesprades de la tardor i l'hivern calia engrunar-lo. Aquesta era una feina que es podia fer tot resant el rosari. O tot explicant les facècies del dia. O tot escoltant la ràdio. La ràdio era la màxima concessió que la família Mià havia fet al lleure, o una cosa semblant. Ara pot semblar per a molta gent, una exageració que puguem considerar que tenir una ràdio a casa era un luxe. Però s'ho poden ben creure. A moltes masies i cases dels pobles i ciutats, l'únic estri que portava una mica d'alegria, música i notícies, era la ràdio. Durant la guerra els privilegiats que en tenien una, escoltaven els partes que els informaven des del punt de vista de cada bàndol. Llavors vingueren els anys de postguerra amb Radio Nacional de España com a protagonista per un costat i la superprohibida Radio Pirineos, per l'altre. D'aquells temps encara es recorden aquells programes de "España para los españoles", i més tard, quan ja hi havia emissores que emetien quasi a cada ciutat i comarca, es va fer famós en aquesta terra un programa adreçat a la gent del camp que se'n deia Fem petar la xerrada. Però per arribar fins a tenir programes en català va ploure molt. I en aquest moment ja teníem televisió, cotxe i una altra vida. Pel temps en que aquestes terres les conreava l'avi Mià, no era estrany que les vetllades es passessin tot espellonant en el mes d'octubre i engrunant a partir del novembre fins que s'acabaven les existències, i escoltant la ràdio després de resar el rosari. Per espellonar calia agafar la panotxa amb les dues mans i separar els pallons de la capsa, amb un gest brusc. Llavors s'arrancaven tots els pallons menys un parell que servien per lligar-los amb altres capses i formar un forc que es col·locava aprofitant la barana de l'eixida, les capses de blat de moro cara al sol per tal que acabessin d'assecar-se. Les cases de pagès, a la tardor semblava que tenien l'eixida darrera una capa d'or. Els pallons que es llençaven podien anar per jaç a les corts, o en temps de molta misèria se'n feien màrfegues, que eren com matalassos els quals en lloc de la cara llana d'ovella, s'hi posaven pallons. Com han canviat els temps que ara ni la llana serveix per aquest menester. No la vol ningú. Quan eren ben seques les capses de blat de moro, calia separar el gra del capçat o espigot, que era la mena d'os que quedava una vegada tret el gra. EI capçat servia per encendre el foc. Mai es llençava res als masos. EI primer capçat que es netejava servia per fregar, d'una manera ben particular, a les altres capses per tal de facilitar la feina. Hi havia capses de molt bon engrunar i altres que es resistien.

 

Als primers dies d'octubre arribaven puntuals els tords. A trenc d'alba, quan el silenci és total, es podia sentir el típic tix que emetien. L:emigració de les aus que venen a passar l'hivern entre nosaltres, ha començat.

 

Arròs amb colomí

En una cassola hi fregirem un colomí fet a trossos. Els traurem i reservarem a part. Si es vol fer un arròs mixte amb altres complements, com peix, ara es couen a la mateixa cassola i també es retiren. Però el colomí no necessita cap complement perquè és un animal que dóna molt de gust a l'arròs. En tal cas procedirem com un arròs normal: farem un sofregit amb molta ceba, una tomata, uns alls picats, uns trossos de pebrot i julivert. Quan aquest sofregit estigui a punt de confitura, hi posarem l'arròs, el deixarem sofregir una mica i llavors hi tirarem l'aigua i els trossos de colomí. Uns 20 minuts a foc ràpid, i a taula. És bo calent.

Coca amb mel

Podem fer una coca com la que hem preparat el mes de febrer. En lloc de pinyons hi podem posar qualsevol fruit sec que tinguem a mà o que ens agradi. Una vegada feta la coca s'acompanya d'unes cullerades de mel, que per aquestes dates ja s'haurà brescat. La mel és un producte natural extremadament beneficiós per la salut.

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

.

.

Per sant Martí,

mata el porc i enceta el vi.

 

EI novembre era el mes de la sembra. O ara, o mai. Les sements antigues eren de temporada llarga. Les primeres llavors de cicle curt, les vàrem veure aquí l'any 56. Un any que tothom coneix com l'any del fred. Un fred terrorífic que va tenir el país sota zero, i molt sota zero, durant uns quinze dies. Varen morir sembrats i molts arbres. Fins oliveres centenàries se'n varen fer la pell. Les comarques de la nostra província varen quedar cobertes de neu. EI ocells morien de gana. Era el mes de febrer. Llavors varen portar sements, deien que de Rússia, d'un blat que amb quatre o cinc mesos, naixia, creixia i madurava. Però fins aquell any, l'experiència ensenyava que quan més primerenca era la sembra, millor era la collita. També era temps de cremar marges i les herbes dolentes barrejades amb les tomateres, pebroteres ... i altres plantes mortes. Les columnes de fum omplien el cel de vida. Mai es cremava un bosc, perquè la gent era responsable i sabia com es feia un foc. A part de que els boscos tenien vida interior, gent, bestiar, que hi transitava, i el sotabosc estava controlat.

 

A l'escola la mainada de la casa ja feia un mes que havien començat les classes. En Pere Mià recorda aquells mestres que foren els responsables de l'educació de la seva generació i altres d'anteriors i posteriors. En Josep López que, a més de mestre criava gallines a casa seva, el que li va costar que els alumnes el coneguessin pel sobrenom del Gallina. ~Ultano Gómez del Castillo, que fou un mestre que s'integrà a la vida del poble fins al punt que fou el promotor de la construcció del pessebre. En Joaquim Comas i la Laura ... Finalment i per falta d'alumnes, l'escola desapareixeria. Ara els nens de Palol van a Cornellà a estudiar. Quan l'actual amo de l'hostal de can Mià anava a col·legi, encara onejava la bandera espanyola a l'escola i es cantava el Cara al sol. Es celebrava el mes de Maria i s'anava a combregar tots els primers divendres de mes, per tal de guanyar-se les indulgències que això comportava. En aquest aspecte també ha canviat la vida dels estudiants d'aquells temps que ja semblen prehistòria. AI poble llavors hi havia dues barberies, on, de tant en tant, anaven la gent del camp a afaitar-se i tallar-se els cabells. Una era en una masia: can Xargayó, on vivien en Narcís i el seu fill en Pere que finalment tancaria el negoci. L'altra, que també ha desaparegut, era a can Fèlix. En Fèlix i la Rosa, tenien botiga i alhora barberia. Els petits pobles, tenien tot allò que els feia falta per tenir una vida independent. Igual que les masies eren autosuficients, almenys en el que fa referència al menjar. Avui la dependència dels centres urbans, és molt més accentuada. Les distàncies ja no són problema, i les petites botigues no tenen vida. Això explica la desaparició dels molins que abundaven a les nostres comarques. Durant el temps del Servicio Nacional, aquests molins foren la solució perquè la gent del camp pogués disposar de farina que molien extraoficialment. Un molí molt conegut era can Peres de Sant Medir.

 

Els camins veïnals eren acudits pel peó de carreteres, que tenia cura de les llambordes, de les cunetes, d'omplir els forats que la pluja provocava, doncs en aquest país només estaven asfaltats els camins reals, i eren les pluges de la tardor les que més desperfectes provocaven. O les gelades d'hivern. Si un any nevava, la feina es doblava. Palol de Revardit tenia un peó fix. Un andalús aclimatat aquí que tothom el coneixia per l'Antonio Peón. Era un fumador empedreït, que en temps de caça no perdia cap ocasió per anar a matar senglars i teixons. Està casat amb la Pepita i vivien al mas Garrabà. Ara viu fora del poble.

 

Com diu la dita que enceta aquest mes, Sant Martí era una diada senyalada com l'inici de les matances de porcs, que ja venia essent hora, doncs els rebostos de totes les masies, després de les pallisses rebudes estaven sota zero.

 

Ànec amb bolets

 

Una vegada trossejat l'ànec, el salarem i el posarem a coure a foc ràpid. Una vegada el tinguem ros de tots costats, el retirarem i a la cassola hi farem el sofregit habitual. Els bolets els saltejarem en una paella, amb una mica d'oli, per tal de que deixin anar tota l'aigua que porten. Quan els bolets s'han begut tota l'aigua, hi afegirem una mica de farina que farem rossejar. Tot seguit ajuntarem a la cassola l'ànec, els bolets i aigua que cobreixi fins a la meitat de la cassola. A foc lent ho farem coure una mitja hora. Finalment hi tirarem una picada d'all, ametlles i julivert. Ja el podrem servir.

Panellets

Un quilo d'avellanes, i quilo de sucre, 200 grs. D'aigua. Tot això ben triturat és la base amb la que farem el massapà. Per fer qualsevol classe de panellets agafarem una porció d'aquesta pasta que rebaixarem amb clares o rovells d'ou, nata o crema de llet, i hi afegirem els elements que faran els diferents tipus de panellets, ja siguin pinyons, ametlles, llimona, vainilla, pinya, anís, maduixa, coco, taronja, cafè .... Una vegada les barreges fetes se'ls hi dóna un cop de forn.

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

.

.

Per santa Llúcia, un pas de puça.

Per Nadal un pas de pardal.

 

L’any s'acaba. Sembla que la capacitat de sorprendre's dels homes no s'acaba mai. AI final de l'any el comentari és sempre el mateix: un altre any. Però dit com si fos una novetat, quelcom inesperat i no sabut. I com més vell és l'home més sembla que el corprengui el fet de que l'any s'acabi. És una lliçó que no aprendrem mai. Desembre per la cristiandat, és un mes màgic. A les masies de Palol no hi ha gaires oliveres, per tant la feina en aquest mes no té cap problema. La rutina que imposen les quadres i els corrals, començar a podar arbres, fer llenya del bosc per combatre el fred que s'acosta ...

 

Fa anys que en un mes com aquest va arribar a Palol la Santa Misión. Eren les olimpíades de la religió catòlica que s'organitzaven pertot el país. Uns predicadors, jesuïtes o dominics, lluïen les seves capacitats d'amenaçar amb penes eternes a tots aquells que pequessin, d'obra o de pensament. La possibilitat de que es pugui pecar de pensament, és l'atemptat més greu que mai s'ha fet contra la llibertat dels homes. Quan els padres predicaven a l'església, s'omplia de fidels cada vespre. Aquestes eren les segones missions que es celebraven al poble. Les primeres foren el 1931, i les vingueren a predicar els capellans de Banyoles Francesc Sala i Joan Planes. Era abans de la guerra, aquest dramàtic punt de referència que encara tenim, i tot es va fer en català. Les segones el 1955, hom suposa que es varen fer totes en castellà, la llengua de l'imperi, segons ens consta en els recordatoris que encara conservem. Els pares Venancio Planas i Jorge Carreras, foren els predicadors. De ben segur que al final la gent devia comentar quin dels dos havia fet més por. Però al camp, a pesar de la indubtable religiositat de la seva gent preval un codi primari i infal·lible: "No facis mal a ningú, i viu amb pau amb tu mateix". Contra això les fúries de l'infern no hi tenen res a fer. Només en aquestes contrades es pot trobar un personatge com l'avi Sisó, un filòsof del poble capaç de posar-hi pa a tot. Solia dir: que el qui la mulli, l'aixugui. La tranquil'litat, també pot ésser el camí de la pau.

 

A totes les masies de Palol, can Radresa, can Vila, les del veïnat del Puig, can Casona, can Garriga, can Genassa, mas Ferrer, mas Bardera ... , les petites i les grans, qui més qui menys, esperen el Nadal amb la i1·lusió que fan les festes quan durant l'any se'n celebren poques. Aquest mes, per santa Llúcia, com un entremès festiu, Palol celebra la seva festa petita. A aquesta festa solien acudir els torronaires d'Amer, que portaven torrons de mel i avellanes. A més de vendre'ls, també els rifaven. Per santa Llúcia, és tradició que comencin els signes del cel. Des d'avui fins a Nadal hi van 12 dies. Segons el temps que faci en cadascun d'ells, és el que farà el mes corresponent. EI dia de Nadal és neutre, i aquesta llegenda té tornada. Per això l'experiment cal que continuï fins el dia de Reis. Explico: el dia 26 correspon al desembre, igual que el dia 24. I el dia de Reis correspon al gener, igual que el dia de santa Llúcia. Si els pronòstics coincideixen, és com la regla del nou. No pot fallar. La lluna nova de santa Llúcia, és el millor temps per tallar els pins ... Podríem parlar de signes i creences fins a l'infinit. Els catalans hem estat un poble carregat de supersticions que ha intentat llegir tots els signes imaginables en clau d'endevinalla.

 

Aquest mes era ocasió per dedicar-se a refer qualsevol desperfecte a la casa o als corrals. Si calia vendre algun vedell, era bon temps, doncs cara al Nadal, els preus pugen. Els negociants de vedells solien passar pels masos per tal de comprar. No seria estrany que per aquestes diades passés per la masia el Repunxó de Cornellà de Terri, en Domé de Medinyà, la Flora de Cornellà ... Si al mas de can Mià treien un vedell, calia portar-lo lligat fins a la carretera de Palol, on el recollia el camió d'en Pairó de Banyoles que el portava a l'escorxador. Durant molt de temps calia portar unaguia per traslladar animals, que expedien els veterinaris de Banyoles, en Bramon o en Gratacós.

 

Avui, Nadal és un àpat i no gaire res més. Abans era una festa religiosa que començava a la vigília amb la missa del Gall i acabava el dia de sant Esteve. Aquest dos dies la família romandria recollida. Per aquesta diada les pairalies i masies de tot Catalunya acollirien els fills escampats, absents la resta de l'any. Les germandats es reunien i les mestresses de les cases posaven l'olla grossa dins de la petita, per tal que a taula no hi faltés de res. EI plat per antonomàsia, era una sumptuosa escudella i carn d'olla en la que les pilotes, les botifarres i la gallina abundaven per sobre dels ossos, el pit de xai i l'espinada de porc. L'escudella de galets, obria la processó dels plats, desprès la carn amb l'acompanyament de patates, col, pastanagues ... Tot seguit el qui encara era el rei de la taula: el pollastre. L'època del gall dindi com a protagonista del Nadal encara era lluny. Quan les granges enderrocarien el pollastre, la gent giraria el cap envers aquesta au. EI pollastre per Nadal, podia ésser farcit o rostit. Pel farcit, antigues receptes parlen de prunes, pinyons, castanyes ... Els rostits antics s'han perdut, ara mateix.

 

Després vindria el dia de Cap d'Any. No hi havia la bogeria que hi ha ara. La gent continuava amb la seva tessitura religiosa. I amb celebrar la festa en família. La dispersió actual encara estava lluny, i al camp sempre ha imperat una política de contenció en tot. Menys a l'hora de treballar. Ningú ha fet en aquest país més hores que un pagès. EI clima de pau en què es celebraven aquestes diades era total. Només el fum de les xemeneies trencava la calma de les valls. Ni les merles gosaven moure la fullaraca dels còrrecs. Era com si fins els ocells estiguessin a l'aguait de que quelcom d'estrany passava en el món dels homes que no volia remor de cap mena. Els caçadors tampoc anaven a perseguir llebres, no fos cas que els caigués pel cim la maledicció del mal caçador. Els capellans feien prèdiques adients i al poble, el mestre Ultano Gómez els ensenyà a fer un pessebre. Només, per arrodonir la jugada, calia que una lleugera nevada vestís de núvia el paisatge, sempre que no fos com aquella que deixà el poble sense llum uns quants dies. Sort que en Serra, casat amb una cosina de can Mià, l'Elena, amb un camió i un generador donava llum a les masies per poder munyir les vaques. I és que a pagès se n'han vist de totes.

 

 

Gall dindi rostit i flamejat

 

Una vegada tenim tallat el gall dindi, el posarem en una cassola amb oli, sal, una ceba, una tomata,. una fulla de llorer, una mica de romaní i el farem coure durant una hora i mitja a foc lent. En un recipient a part, hi farem escalfar un parell de copes de brandi. Quan estigui calent, l'encendrem i el tirarem sobre el gall dindi. Taparem la cassola i deixarem coure mitja hora més. Comprovarem la sal i ja el podrem servir.

 

Torrons d' Alacant

 

1 quilo d'ametlles, % quilo de mel, % de sucre, 100 grs. de glucosa i 10 clares d'ou. Suc de llimona i canyella en pols. S'ha de aconseguir queia mel es posi a punt de bola. Llavors hi afegirem el sucre i la glucosa a punt de caramel. Tot plegat es deixa refredar sense parar de barrejar. A part posarem les clares a punt de neu i les barrejarem amb la pasta anterior. Seguim barrejant-ho tot i quan quedi ben esponjós mirarem que agafi el punt de caramel. Ara hi afegirem les ametlles pelades i torrades. Es posa en motlles adequats i es deixa reposar.

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

 

.

.

Fins aquí no s'ha tingut altra pretensió que donar una tímida mirada, amb els ulls del record, sobre el que ha estat el passat immediat, però no per això proper, en la vida del camp. La idea l'hem trobada en aquest paisatge tan respectat pel pas del temps i, sobretot, per la mà de l'home que d'alguna manera ha sabut conservar un hàbitat sense destruir-lo com s'ha fet amb tants altres llocs. EI que és curiós, és que si aparentment sembla que la vida s'ha aturat en aquestes valls de Palol de Revardit, en realitat si furguem una mica, trobarem que, ben al contrari, aquesta és una població dinàmica plenament integrada en la vida del segle XXI. Com, per exemple, ens hem aturat al restaurant de can Mià, on en Pere ha sabut, d'una manera exemplar, ajuntar un passat agrícola que apareix arreu, amb una concepció actual del que és un restaurant especialitzat en una cuina tradicional. Queden ja pocs establiments que mantinguin aquesta postura de conservar la nostra cuina tal com era en les nostres masies i pobles fa uns cinquanta anys. Per això, en Pere ha volgut recuperar la matèria prima que la feia possible, tornant a la cria artesana de les aus i el bestiar, a l'entorn de la masia. Ha estat un encert que sens dubte li porta molta feina i sacrificis però que ell, que estima aquest estil de vida, fa amb la màxima dedicació i atenció.

 

En Pere és la peça clau de tot aquest muntatge, ell és l'ànima, però mai la feina d'un sol home pot determinar un fet tan complex com el que es produeix a can Mià. Hi ha peces claus en aquest engranatge que seria absurd ignorar: la mare d'en Pere i la seva germana, la Maria i la Rosa, respectivament, que oficien amb una gran professionalitat i coneixements en el centre neuràlgic de l'establiment: la cuina. Elles fan aquestes cassoles inoblidables que volen paciència -la pressa no ha entrat a la cuina de can Mià- i coneixement. En Julià Colom, el matador de porcs fidel a la casa que no falla mai. En Miquel Besalú, de Sant Julià de Ramis, un home enamorat de tot el que representa la masia i al qual en Pere només ha de cridar perquè acudeixi puntual per ajudar en qualsevol tasca per la que se'l demani, doncs ell és un tot terreny dels que ja no en queden.

 

Tampoc hem oblidat molta altra gent i seria injust no citar la sort de que la masia de can Mià pertanyi a un poble com Palol de Revardit, on el factor humà és d'una gran qualitat. Aquí, en Pere ha trobat tot tipus d'amistat i col·laboració, i un lloc ideal on continuar amb allò que a ell li agrada: reconfortar els ànims dels seus clients, cada dia més amics, amb una taula suculenta, abundant i cuinada com ja no es cuina en cap altre lloc.

 

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex