Introducció

La vida al mas

Les gallines

Ànecs i conills

Menjar a la masia

Els porcs, les oques i altres aus

 El vell Mià, abans d'esmorzar

La resta del dia

Vespre i nit

.

.

La història que els explicarem, intenta portar a la memòria d'alguns i al coneixement d'altres, la vida a les nostres masies cinquanta anys enrera. I, de pas, establir una comparació amb la pagesia d'avui. Els anys seixanta marcaran una inflexió en la vida del camp. L'aparició d'uns elements nous i trencadors, com són les granges, els hivernacles, junt a una mecanització que substituirà la tracció animal per unes màquines cada dia més sofisticades, són fets que sumats a una cada dia més acusada manipulació genètica de races i sements, han configurat una vida al camp que, avui, no té quasi res a veure amb aquells anys cinquanta en els quals situem el nostre relat. Just acabades les dràstiques restriccions imposades per una postguerra dramàtica, el camp anava recuperant una normalitat encara molt semblant a la d'abans de la guerra. En alguns països ja s'estava iniciant la revolució agrícola, però en el nostre les coses encara romandran estancades una colla d'anys degutprincipalment a l'ai1lament en que estàvem immersos. Segur que ja hi havia algun tractor, però faltaven molts dies perquè es produís la invasió que acabarà amb la presència de la tracció animal. Les màquines recol-/ectores, no estan ni en la imaginació de la nostra pagesia. Les feines de segar, batre, rostollar, cavar. .. , segueixen igual que anys enrere. Les màquines de segar, fa temps que han substituït a les dalles i els volants. Primer només segaran, més tard segaran i ajustaran i finalment, com a notable avenç, arribaran a segar i lligar. Les màquines de batre han substituït ja els antics sistemes dels bastons i els roleus estirats per matxos i cavalls. És en aquest context que hem decidit retrobar, sobre aquests papers, la vida quotidiana al mas Mià. Aquesta masia està situada al terme municipal de Palol de Revardit.

 

Palol de Revardit, és un municipi actualment pertanyent a la comarca del Pla de l'Estany No fa pas gaires anys formava part del Gironès, però en crear-se la nova comarca que capitaneja la ciutat de Banyoles, va quedar integrat en aquesta. Palol de Revardit és un poble que presideix un terme d'uns vint quilòmetres quadrats, situat a 152 metres sobre el nivell del mar. És terra de secà, on es cultiven cereals, farratges, userdes ... que juntament amb el bestiar boví, oví i porcí, i les habituals aus dels galliners, eren la base de l'economia de la pagesia i també els elements que condicionaven la seva vida. EI poble, que pel 1380 té documentats uns 25 focs, i pel 1553, uns 42 -que corresponen més o menys a un dos-cents habitants-, arriba a assolir els 618 habitants al segle XIX, el trobem al 1950 amb una població que volta els cinc-cents i escaig. És, doncs, una societat agrícola de les moltes que vivien i prosperaven a les comarques de Girona. El fred del 1956 acabaria amb les poques oliveres que hi havia. La vinya tampoc havia progressat en aquestes terres situades en els contraforts orientals de la serralada del Rocacorba, i que limiten amb els pobles de Canet d'Adri, Sant Gregori, Sant Andreu de Terri, Medinyà, Sant Julià de Ramis, Camós i Cornellà de Terri. La vegetació del bosc és la clàssica d'aquesta zona. Bàsicament alzines, pins, roures i arbres de ribera que segueixen el curs de les aigües que creuen el terme: són les rieres Revardit, Riudellots i Marimanya, afluents del Terri i la de Riudelleques, que desguassa al Ter. EI poble el formen una sèrie de nuclis dels quals les masies són les grans protagonistes. En el més important hi ha la parròquia de Sant Miquel, una església romànica del segle XI. E! castell de Palol de Revardit, és dels segles XV €XVI, i pertanyia a la família dels Palol durant molts anys. Els romans també deixaren vestigis del seu pas per aquestes contrades. S'han trobat monedes, gerres ... , testimonis d'aquells temps i d'aquella gent. I és que aquestes terres, a part d'estar situades en paratges de gran bellesa, conserven una sensació de pau i serenitat que són una atracció indubtable, especialment en els nostres dies en què ens hem submergit en un món complicat i sorollós.

 

Per arribar a la masia de can Mià, cal deixar la carretera de Girona a Olot, per tal d'agafar la ruta comarcal que ens portarà a Palol de Revardit, sortida que està degudament senyalitzada. EI punt és proper al veïnat de la Banyeta. Una vegada haurem recorregut uns dos o tres-cents metres d'aquesta en la direcció indicada, trobarem a la nostra dreta una senyal que indica: veïnat de can Mià. Seguim la fletxa. Ens portarà per un camí feréstec que travessa un boscarró d'alzines fins a la mas/a. EI camí no està asfaltat. Però sí en bon estat. És una pujada suau i recta que acaba amb un revolt sobtat que ens deixa a la porta del mateix restaurant. No li costarà gaire al visitant imaginar aquella masia 50 anys enrera, perquè en Mià ha conservat tots aquells trets que la identificaven. En els menjadors encara sembla que hom hi pot trobar vestigis d'altres temps quan aquells espais tenien l'ús habitual en una casa de pagès. I el seu exterior té una intensél vida animal ja que la matèria prima (porcs, pollastres, ànecs, cabrits .. .) l'obté de les seves pròpies quadres i galliners que l'envolten, oferint al visitant un espectacle inoblidable. Aquell any 50, trobem la masia amb el seu aspecte quasi igual que ara. L'amo és un altre Pere Mià, avi del seu propietari actual i la mestressa l'àvia Pietat Jordà. EI matrimoni ha tingut dos fills. L'hereu, en Jaume i la seva germana la Maria. En Jaume serà qui es casarà amb Maria Camps i Bustins, que tindran dos fills en Pere i la Rosa. En Pere serà qui convertirà la masia en l'esplèndid restaurant que avui és centre de pelegrinatge dels que busquem una cuina amb arrels i productes de la nostra terra. Però, ara ens interessa molt reconstruir la vida que aquelles mateixes parets en foren testimoni durant molts anys.

 

En aquests papers, i per explicar una mica el que volem dir, farem dos itineraris: un a través de tota una jornada i un altre seguint la vida a la masia en el curs d'un any. Situada en la part alta d'un pujol, seguint el costum de la gent del camp de buscar una elevació per tal d'edificar, la masia és una construcció noble, de pedra, encarada a llevant, que respira la pau i la tranquil·litat que li proporciona la seva privilegiada situació. Un boscarró per la part de tramuntana que s'enfila turó amunt, des de la riera Revardit, que travessa els .camps de la masia, fins a frec de la casa. EI bosc també la resguarda per la part de ponent. I a ponent és on comencen les tanques que separen els animals i resguarden els habitacles d'un número molt important d'aus, però també de porcs, cabres, senglars... De fet volten el mas per ponent, migdia i llevant. Des de prop de les parets mateixes de la casa fins al final del turó. Avui és possible visitar tota aquesta singular instal·lació tot fent una deliciosa passejada d'una mitja hora. Imprescindible si els acompanyen mainada, que s'ho passen pipa.

 

Però a l'any 50, tot era diferent. Ens acompanyin, es l'hora de llevar-se a can Mià

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

.

.

Si aprofundim una mica en l'ascendència de la gran majoria dels catalans, no trigarem gaire en trobar-hi el mas com a protagonista de la vida dels seus avantpassats. EI pagès és el pare de la Catalunya actual. Per això, segurament, tot el que es relaciona amb la vida en els masos, ens interessa, perquè són les nostres arrels. Anys enrera hauríem trobat poques famílies, sobretot a les comarques gironines, que no tinguessin algun parent encara dedicat als treballs del camp. Però l'èxode de la gent de pagès ha representat, especialment en els darrers trenta anys, una regressió demogràfica molt important d'aquest sector. Les noves generacions han abandonat les masies, generalment per acostar-se a les viles i ciutats on la demanda de mà d'obra pels treballs industrials ha anat creixent. Cada vegada més, la vida al camp es va convertint en un fet quasi desconegut. I ja no parlem de l'activitat agrícola de fa més de mig segle, aliena totalment a la majoria de la gent que té menys de cinquanta anys. Recordar aquells temps i aquelles feines és, en certa manera, reviure la quotidianitat dels nostres avantpassats. La vida a les masies es regia per unes normes de conducta i una filosofia ben particulars i tornar-les a reviure ara mateix, a través dels records, és un exercici, com a mínim, molt interessant. Per intentar reconstruir aquells temps, ens hem traslladat a una masia ben representativa de les nostres contrades: can Mià de Palol de Revardit.

 

EI vell Mià, en Pere Mià i Coll i la seva muller, la Pietat Jordà i Moradell, habitaven aquesta masia del terme municipal de Palol de Revardit, des de que l'havien comprada, una vegada casats i quan comença aquesta història, a l'any 50, tenien amb ells els seus fills en Jaume i la Maria. Per aquells avis la vida era la masia, una feina obligada i feixuga a la que cal estar acostumat, que no deixa espais per gaires absències i que és quasi com una religió. La casa de pagès estava constituïda pels elements clàssics en aquestes construccions: uns baixos dedicats al bestiar de treball i també de consum i els dalts ocupats per les dependències on la família feia vida. En aquest sentit la pagesia de les nostres comarques tenia les cases més grans o més petites, més antigues o no tant, però l'arquitecte que les havia dissenyat era quasi sempre el mateix: l'experiència nascuda d'un sistema de vida que venia de molt lluny. Aquest fet explica el mimetisme d'aquests casals que s'integren al paisatge amb extrema saviesa. La jornada a casa dels Mià tampoc es diferenciava de la de tota la gent del camp. EI dia era llarg a l'estiu i curt a l'hivern, doncs la vida d'aquella gent tenia un rellotge infal·lible: el sol. Amb ell es llevaven i amb ell es retiraven, ell era el déu, el rei, la vida i la mort. D'alguna manera lògica, el temps -el pas imparable del temps, la meteorologia, (pluja, vent, bonança, pedregades, tempestes, calors ... ), les estacions, les temporades, eren els més importants punts de referència dels pagesos. Aquesta era una norma mundial. Perquè tot el món de la pagesia: els animals, els sembrats, els arbres ... seguien aquest rellotge incontestable. Per tant, calia llevar-se a les sis a l'estiu i a quarts de vuit a l'hivern. La jornada acabava a les vuit o a les sis de la tarda, segons l'estació. Hi havia unes feines que no coneixien estacions, ni fred ni calor, i eren les que tenien com a protagonistes els animals de la masia. Les vaques, les ovelles, els mulats o cavalls, les gallines, els conills ... i qualsevol bestiola que visqués al mas tenia la seva vida depenent totalment dels amos de la casa. Per tant, el pagès havia d'atendre aquestes necessitats cada dia de l'any, independentment de les feines que el reclamaven des dels camps de la propietat, i que en algunes temporades eren urgents i molt feixugues.

 

Normalment la mestressa de la casa tenia cura dels animals de les corts i gàbies, mentre que els homes de la casa tenien cura de vaques, cavalls i del ramat d'ovelles si en tenien. La primera feina a pagès era encendre el foc. EI foc era un element de vital importància de la vida al camp. Antigament les unitats famiiiars es comptaven per focs o llars. Entorn a la llar pivotava tota la vida. EI foc aportava calor per superar les llargues vesprades de l'hivern que temps ha era molt més rigorós i inclement, que el que coneixem ara. Els rius, els reguerols, les basses, tots glaçats, els canelobres de gel, que si no els hem vist n'hem sentit a parlar, són testimonis reals que no ens deixen mentir. AI foc, tot l'any hi havia un perol penjat dels clemàstecs que no parava de bullir. Perolada pels porcs, o per alguna vaca que havia parit... I quan no, hi havia l'olla en la qual es coïen menjars per la família: verdures, patates, arròs ... AI migdia, les dotze en punt, la família dinava. Una estona abans de l'àpat, la mestressa de la casa havia retirat olles i perols, havia posat els tres peus sobre les brases i havia fregit el tall. En temps magres, les rostes de cansalada, alguna truita de farina o d'all ... amb oli d'oliva que no coneixia, encara, refinament de cap tipus. Inoblidable oli d'oliva.

 

Una vegada encès el foc, el que requeria una atenció immediata, era omplir els estables dels animals de treball i les vaques ... mentre els porcs, atents als sorolls de l'estable començaven a grunyir amb notable impaciència. Però aquests tenen tot el temps, cap altra feina que no sigui menjar els neguiteja. S'han d'esperar que la mestressa els porti la vianda del perol que és al foc. Acabada la feina de l'alimentació del bestiar, arriba l'hora de munyir, si és que cal. Pensem que estem en un temps en què a les granges encara no s'han introduït, i a cada masia hi ha vaques per a consum propi de llet i per a criar uns vedells que en el seu dia es vendran als carnissers, ocasió que aprofitaven a la família per reservar-se un tall d'aquell vedell, no massa, doncs tampoc tenien neveres. Quan es venia el vedell, a la vaca calia munyir-la durant un temps per evitar que l'excés de llet li provoqués un mal important al braguer de la mare. a posar-li un xurmer, cosa ja més complicada. Les vaques, com tots els animals de la casa, eren tractats amb gran cura, fins i tot se les batejava amb noms propis: la Petita, l'Estrella, la Rossa ... Quan d'una manera o altra es deslletava un brau, era el moment dels formatges casolans, de la crema i els flams si coincidia amb el temps en què les gallines ponien amb abundància. Especialment en els mesos del segon trimestre de l'any. Les vaques aportaven a la vida familiar una font de salut especialment important pels infants: la llet. Una llet que ni era desnatada, ni semi, ni res. Entera i alimentava amb fonament. També contribuïen a l'economia periòdicament amb un vedell (l'embaràs d'una vaca dura nou mesos i la cria d'un vedell uns sis mesos). Les vaques estabulades aportaven una bona quantitat de fems. En aquells temps que encara no havien proliferat els abonaments químics, es coneixia el guano i poca cosa més, però la gent del camp filava molt prim a l'hora de controlar les despeses, i aspirava a l'autosuficiència en tots els aspectes, per tant, porcs, cavalls, vaques i ramat col·laboraven d'una manera efectiva a l'engreixa del femer. Com també ho feien, lògicament amb menor quantitat, però amb una gran qualitat, les aus dels galliners. Els millors adobs naturals sortien del corral i les quadres.

Tornem a les vaques. Molts pagesos, durant alguns mesos de l'any, engegaven les vaques. Especialment si la colla s'ho valia. Aquests remugants es passaven els dies menjant als prats. Menjaven força tot el que era verd: userdes, esparcets, farratges, herba de prat. Sempre amb el cap entre les cames davanteres, l'animal va arrabassant, amb l'ajuda de la seva rasposa llengua, totes les herbes que va trobant. No s'entreté ni a rosegar-les. Aquesta feina la deixa per més tard, quan arribi a la quadra. Sol estirar-se mandrosament sobre el jaç de palla, recupera els aliments emmagatzemats en el seu prodigiós aparell digestiu, i els va rosegant amb una cadència que si hom entra en una quadra on hi ha vaques sembla com si estigués caient una pluja suau sobre la sorra. Les vaques són uns animals pacífics, amb una mirada aquosa que incita a la llàstima. Viuen la seva vida en comunitat amb un passotisme evident, com si tot els fos indiferent. Només quan és mare, i detecta un possible perill per al seu vedell, pot iniciar un principi d'atac que normalment acaba en res. En les petites explotacions agrícoles que eren la norma en les nostres terres, sempre hi havia una mitja dotzena de vaques als estables, quantitat que era insuficient per a mantenir un brau. Llavors en cada poble hi havia un pagès que en tenia un. Allà, periòdicament els veïns hi portaven les seves vaques quan anaven altes. Era evident que encara no es coneixien les inseminacions artificials. Tot era natural com la vida mateixa.

 

Aquest matí, el vell Mià, ha arribat a dos quarts de set, a la quadra de les vaques. Amb una forca ha omplert els rastillons d'userda i palla per tal que els animals puguin satisfer el seu estòmac. Ha donat un bon grapat de gra al vedell que ja comença a necessitar ajut, doncs ha crescut i no en té prou amb la llet que mama de la seva mare, i ha anat a omplir el rastilló de l'euga a la quadra següent. Ja tornarem a trobarrlo. Ara ens cal veure què fa la Pietat.

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

.

.

Mentre l'home de la família, en Pere Mià, donava menjar al bestiar gros de la casa, la seva muller, la Pietat, tot esperant que el perol bullís, anava a proveir de gra per als socis més matiners del mas: les gallines. Encara el sol lluitava contra la nit i amb prou feines algun raig de llum de la seva cabellera rossa enrogia el cel sobre el llunyà golf de Roses, que ja el gall havia donat l'alarma i les gallines havien començat a baixar de la barra per recuperar l'ampli galliner amb pati d'esbarjo i, en moltes masies, sortida a l'era i a l'entorn de la casa. Encara era lluny el temps en què aquestes aus visquessin esclavitzades en granges deshumanitzades. Llavors sabien quan era de dia i quan de nit. Podien exercitar les seves ungles i mans gratant la terra. I en els llocs on aquesta era suau podien sorrejar-se, cercant la frescor i la neteja del plomatge. La seva feina era menjar, gratar, intentar escapar del furor sexual del gall i fer un ou, a temporades cada dia. Tenien una servitud que per elles devia ésser molt emprenyadora: quan acabaven la temporada de la posta esdevenien lloques. Ocupaven un lloc en un ponedor i feien vaga de fam, fins que les posaven en una cort fosca de la masia, sobre una dotzena i mitja d'ous, on passarien 21 dies, només aixecant-se un cop cada dia per omplir el guier de menjar i expulsar el sobrant del dia anterior amb una tova de dimensions i olor desmesurades. Era un petit passeig d'uns sis o set minuts, que l'animalet aprofitava per estirar les potes i fer quatre cops d'ala. Durant aquests vint-i-un dies, el seu cos suportava una temperatura exagerada fet que li facilitava el poder mantenir els ous amb la calor necessària perquè a la fi d'aquest temps naixessin quinze o setze polls -sempre hi havia algun ou c1oc- dels que la gallina se'n sentirà mare amantíssima, fins que recuperés la seva vida normal al galliner. EI dia que neixen els polls es queden unes hores sota l'empara de les ales de la lloca per tal d'assecar-se, i tot seguit inicien l'exploració de l'entorn sota la vigilància de la mare que els defensarà fins a la mort de qualsevol bestiola o persona que gosi acostar-se al territori en el que la família remena, grata, juga ... Devia ésser un temps molt emprenyador per la gallina, però també molt gratificador. Sobretot a les nits, quan els polls es reunien sota les seves ales i anaven creixent cada dia fins que no hi tenien cabuda. Llavors treien els seus caps pel mig de les plomes de les ales oferint l'aspecte d'una porcellana italiana.

 

Doncs aquesta especial característica de les gallines a posarrse lloques, l'espècie humana -l'única capaç de destruir les altres-l'ha traspassada a una bombeta. I, no contents amb això, ha tancat les gallines a la presó de la granja, les ha condemnat, sota amenaça de mort, a tenir un ou cada dia, i ha fet que la categoria culinària de la carn dels seus fills mascles, passés de tenir una qualificació de festa major a assolir la més baixa en el rànquing alimentari. Aquells pollastres que donaven l'hora amb prou feines llostrejava el dia, emperadors del galliner, poderosos i orgullosos, han quedat reduïts a la trista realitat d'unes aus que no coneixen l'hora, perquè tota la vida la passen amb llum artificial. Una vida que dura trenta-sis dies. Just quan la Pietat del mas Miàcomençava, en aquells temps, a poder diferenciar quins dels pollets de la lloca eren mascle i quins femella.

 

Tornem a la nostra protagonista que havíem deixat quan es dirigia a conduir el seu galliner. La bona dona ha passat pel graner, ha recollit el seu davantal amb les mans per tal de formar una borsa gran que ha mig omplert de blat de moro, blat i ordi. La seva arribada a la porta del galliner ha estat celebrada amb corredisses per part de tots els seus habitants que s'han agrupat entorn de la Pietat, lluitant per ocupar els llocs més pròxims a la mestressa. Llavors la dona ha agafat el gra a grapats i l'ha tirat, igual com els homes escampaven la llavor pels camps en temps de sembrar, en cercles entorn seu. Les gallines persegueixen el menjar amb golafreria, al començament fins i tot es barallaven per aconseguir un gra una mica més gros. Els galls imbuïts del seu paper d'amos del galliner, cridaven a les gallines per tal d'indicar on queien els grans, i no menjaven fins que veien totes les seves companyes en un lloc adequat i menjant. Però a mesura que el terra s'anava omplint de gra, el nerviosisme desapareixia, el galliner tornava a recuperar la seva més absoluta normalitat. Algun gall perseguia una gallina que fugia cridant socorro. Alguna gallina matinera, començava a buscar un ponedor on alleugerir-se. La majoria, una vegada omplert el guier, cerquen un tros de terra flonja per excavar a la recerca d'un cuc que serien les postres ideals per l'esmorzar acabat de servir. Altres anaven a fer rotllo entorn la bevedora de terrissa. Amb un ritual que recordaria el de les antigues reverències palatines, les gallines abaixen el seu cap fins a l'aigua, mullen el seu bec i llavors l'eleven tant com poden per tal de que l'aigua recollida baixi coll avall. Quan s'ensopegaven unes quantes fent la mateixa operació, el conjunt oficiava una estranya cerimònia que era el més semblant a un grup de cortesans saludant al seu rei. Les velles mestresses de casa sabien aquella dita espanyola que diu: «Animal de pico / no hace a su amo rico». I és que la gallina es passa el dia menjant. Quan la Pietat tornarà de la seva visita diària a l'hort, els hi tirarà unes fulles de bledes o de col, o d'escarola, un grapat de verdolagues ... el verd els encanta. Si hi ha pa sec, remullat el devoren, tomates ... , pràcticament tot. La seva col·laboració a l'eliminació de residus és tan important com la dels porcs. Això sí, si són les primeres en aixecar-se també ho són a l'hora d'anar a dormir. En prou feines es comença a notar la debilitat de la llum que ja se'n van a jóc. Abans de pujar al seu lloc a la barra, hauran tornat a omplir el seu guier, per tant el més possible és que la Pietat hagi tornat amb el seu davantal a donar menjar. Diuen que les gallines han estat precursores del gremi dels publicistes. I és que cal escoltar-les quan efectuen el seu cant triomfal anunciant que han fet l'ou. Les gallines al galliner i menjant gra, ara ja només es poden veure a can Mià. En algunes cases de pagès en tenen de lliures però generalment mengen pinso. Aquesta és la trista realitat que en el moment de la nostra història ignoraven tota aquella gent del mas Mià.

 

Ells mai entendrien que a un animal se'l pogués tenir dia i nit menjant per tal d'aconseguir un engreix en menys de dos mesos. Si algú els ho hagués explicat, encara riurien. No ho farien pas, si se'ls haguessin de menjar.

 

I ara, continuarem acompanyant la Pietat en la seva ronda diària per les dependències de la masia.

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

.

.

Una vegada calmada la gana del galliner, l'àvia Pietat, segur que recorrerà tots els baixos de la masia on hi ha les corts dels animals que estan a la seva cura. Primer omplirà les menjadores dels galls d'índies que la bona dona engreixa per vendre'ls el proper Nadal. Els indiots són uns animals d'aparença prehistòrica. Com un gran ocell parent directe dels dinosaures. Tenen una parla exòtica, cridanera i a vegades molt emprenyadora. Entre ells i les oques, a les quals agrada fer la feina dels gossos, poden organitzar un altercat que posa en guàrdia tots els habitants de la casa i fins i tot els veïns, si n'hi ha. A l'any cinquanta, quan passa aquesta història, un bon gall dindi, podia arribar a pesar fins a uns cinc quilos una vegada plomat i estripat. Són uns animals amb un plomatge de color gris fosc amb irisacions a les plomes grosses d'una gran espectacularitat; tenen el cap i el coll nus, d'on sobresurten el moc sobre el bec i una barballera vermella que talment semblava una barretina en situació de descans. No arribaven a la bellesa del paó reial, però fins el sexe queda definit, exteriorment, per la seva cua i cap, ben diferents entre mascles i femelles. Ara mateix, les meravelles de la genètica manipulada sense límits, ha portat al mercat un indiot d'un avorriment total: Per començar són absolutament blancs com els vestits de les núvies. Estan reciclats per menjar pinso i poden arribar a pesar de quinze a vint quilos nets. Una autèntica barbaritat. Ara que les famílies cada vegada són més reduïdes, aquests animalons estan preparats per alimentar un regiment. La vella mestressa de can Mià, aquell any en tenia un ramat d'una dotzena d'exemplars que portaria al mercat de Banyoles algun dimecres de les vigílies de Nadal. Allà mateix on fa uns mesos els va comprar a un gallinaire que porta aviram petita al mercat. Les femelles dels galls dindis, a diferència de les gallines actuals, no han perdut la seva particularitat de covar ous, i les pageses moltes vegades aprofiten aquesta circumstància i la de la seva grandària per fer-les covar ous d'ànec i d'altres aus menys aficionades a la cria. En canvi els indiots acostumaven a comprar-los als mercats per tal de fer-los créixer a les seves masies. Els galls dindi, que com el seu nom indica són originaris de les índies, són molt enyoradissos i els agrada molt i molt viure en societat, de tal manera que és difícil acampar-ne un en solitari. EI període d'incubació d'aquestes aus és de 28 dies. Aquests animals, la Pietat els dóna el mateix gra que a les gallines. Si durant el dia els deixa solts i és temps de figues, s'enfilen per les figueres per devorar aquest fruit que els encanta. Un indiot engreixat amb figues déu ésser un plat celestial.

 

L'àvia d'en Pere Mià que coneixem avui, tot just havia començat la jornada. Encara l'esperava una renglera de gàbies de conills que no paren de rosegar. Aquests són uns animals molt simpàtics. No estan pendents del que passa al seu voltant com fan les gallines, tampoc menen fressa com els indiots. Són bona gent. Tot el més que arriben a fer és tocar el tambor amb les seves potes posteriors que fan retrunyir colpejant el terra de la gàbia cada vegada que quelcom els espanta. Espantadissos sí que ho són. Els conills, a la masia, ocupaven plaça interior. No solien tenir un pati exterior perquè de no ésser molt ben encimentat, la seva memòria d'espècie els induïa a cavar caus que aviat els portarien a l'exterior del tancat.

 

Per tant, quan no estaven en gàbies, els tenien en una cort gaudint d'un espai vital que era com el cel comparat amb el que els donen avui a les granges. Era normal que les conilles de cria les tinguessin en els clàssics habitacles de fusta que estaven a uns vuitanta centímetres de terra, sobre quatre potes, també de fusta que tenien com un calaix adjunt al qual accedien a través d'un forat rodó i en el que l'animal portava a bon fi el naixement i posterior alletament de les seves cries. Se'n deia vulgarment, gàbia de conills. EI mascle gaudia també d'un d'aquests apartaments individuals. La seva era una vida regalada, sense cap més obligació que cobrir les conilles cada vegada que la pagesa el feia visitar el 10ft d'una conilla. EI mascle solia ésser l'individu més aparent entre els que naixien a la casa. Se'l requeria gros, ben dotat, i com que també hi havia un sentit molt desenvolupat de la bellesa animal, que tingués un pelatge escaient. Des de la visita del mascle, passen dies abans no pareix la mare; una conillada d'uns set o vuit animalets que restaran al calaix, envoltats del pèl amb el qualla mare els ha fet el jaç durant el seu embaràs. La veritat és que neixen pelats, cecs i tan petits que no semblen de la família. Però amb un mes no els coneixerem. És quan són més graciosos, amb les seves desproporcionades orelles que ens recorden les que posaven als mals estudiants en aquells dibuixos del temps d'en Patufet. Per tal de deslletar-los, amb dos mesos i menjant de tot, els conills són traslladats a la cort gran on romandran fins que assoleixin el pes adequat per ésser sacrificats. Alguns seran consumits a la masia on la seva carn cuinada a la cassola de l'àvia Pietat, assolia categoria de requisit. Als conills cal donar-los menjar diferent a la resta dels animals de la masia. La Pietat havia anat la tarda abans al camp amb el seu aixadell a cercar herba pels conills. Amb Iletissons, plantatge, corretjoles, alguna mata d'userda ... , havia omplert el cistell. En arribar a casa havia estès les herbes sobre el terra d'una cort buida per tal que es pansís i no fermentés. Ara repartia als conills un grapat d'aquesta herba, un altre d'userda seca i a les conilles que criaven, un de civada. Els conills començaven a rosegar tot seguit. Tenien tot el dia per davant. Aquest rosegador impenitent ha tingut més sort que altres ciutadans de la granja. Fins avui, tardor de 2003, no s'ha trobat manera de reduir el seu cicle vital. Continua depenent de la fertilitat de les femelles i del mascle, ha de complir el seu cercle reproductiu i els nadons necessiten l'alletament correcte. A més a més, és un animal tan prudent que alguns tipus de pinso no els vol. Per tant, el conill segueix gaudint d'una vida sense presses, ni enverinaments lents. Conserva les seves constants vitals, atribut pel qual cal felicitar-lo. Va patir, però, als anys seixanta una plaga que, provenint de França, semblava disposada a acabar amb l'espècie. Encara avui se'n ressent de tant en tant. Dit això, anem amb la Pietat a veure els ànecs.

 

Els ànecs són els pallassos de la colla. Què volen que els digui ... fan riure! Encara no acaben de néixer, són una bola groga com una pilota de tennis amb potes. Trenquen l'ou i surten disparats cap a la més propera bassa d'aigua que troben. Qui no ha vist això, no ha vist res. Els ànecs acabats de néixer són un cant a la vida, a les ganes de viure, sobretot. Abans del temps de les granges, la gent de pagès solia comprar al mercat, en temps de primavera, un bon ramat d'ànecs. Si en tenien cria-un mascle i tres o quatre femellessaquestes iniciaven la posta a primers d'any i l'abandonaven desprès d'haver fet una vintena d'ous. Si a la masia hi havia lloques, aprofitaven per posar-les amb aquests ous. EI període d'incubació és de 28 dies. Si els ous no s'han refredat per una distracció de la lloca, aquesta veurà, amb gran sorpresa com surten aquelles boles grogues de sota seu que, a més a més, parlen una llengua inintel'ligible i que, encara per més inri, se senten atretes pel gran enemic de la seva espècie, l'aigua. Per les gallines això és un trauma que s'accentua quan veuen que no la creuen en res. Ni en la ruta a seguir, ni amb el menjar, ni a l'hora deliciosa de gratar el terra a la recerca de cucs. És la desesperació de la lloca. Per evitar mals majors, el millor era separar els polls de la mare postissa.

 

Tornant a la nostra història. Tant si els ànecs han nascut a la casa, com si els han comprat al mercat, desprès d'un temps prudencial en què cal mimar-los una mica, assolien l'extraordinària qualitat de convertir-se en uns incansables devoradors de cargols. Llavors la gent del mas els engegava pels vols de la casa. Sortien com una tribu ben ordenada. Presidia la marxa el més atrevit, darrera seu la resta del grup seguia amb una formació que s'anava eixamplant formant una delta com les que els ansers efectuen quan fan les seves llargues migracions, o com la que molts vespres es poden veure sobrevolant la masia i que protagonitzen les gavines quan retornen al mar dels seus menjadors de deixalles. Caminen desafiant la llei de l'equilibri, s'entrebanquen, s'aixequen, inicien corregudes que solen acabar amb còmiques caigudes, però quan arriben a trobar els cargols se'ls mengen desesperadament, sense donar-se cap treva. Omplen el seu immens guier que acaba formant una protuberància desmesurada al llarg de tot el seu coll. Llavors la banda s'assenta sobre el prat i deixa que el seu pedrer vagi triturant els cargols que l'au digereix en pau. Es fa un silenci total. Així creixen aquests animals, sense pràcticament cap despesa. Quan tenen una mida notable, llavors cal engreixar-los amb gra per tal que arribin al mercat en el seu estat més òptim. Aquests són els que vulgarment es coneixen com a ànecs xerraires. A la taula donen una carn molt greixosa, però d'un gust molt agradable. Amb naps, amb peres, amb bolets ... , ofereixen uns plats de festa major.

 

Anys més tard, començaran a popularitzar-se els ànecs muts. És una espècie, de les moltes que existeixen dins la família d'aquests palmípedes, que té la virtut de produir una carn molt magra i d'ésser apropiat per l'engreix intensiu per tal de provocar la crescuda del fetge per a la fabricació del foie gras. Una exclusiva que en principi tenien les oques. La seva incubació, a diferència de l'altre, dura 34 dies. Mai arriba a viure dels cargols com el seu parent, el xerraire. Assoleix una major envergadura, fins els quatre o cinc quilos nets, i no té pràcticament grassa si fa una vida normal. No es queixa mai, i això és una virtut a tenir en compte donat el volum sonor general que hi ha a la granja.

 

A l'actual restaurant de can Mià hi ha una col·lecció més que estimable de races d'ànecs, des dels graciosos caminadors xinesos, fins als inquiets ànecs collverds, rescatats fa ben poc de la seva vida salvatge i incorporats a la disciplina de la granja. No cal ni dir que totes aquestes aus tenen un gust criades amb pinso i un altre -a cent anys IIum- criats a la manera antiga com ho fa en Pere al seu restaurant.

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

.

.

Els porcs eren una peça decisiva en la vida de la masia. També foren, temps ha, un signe extern de riquesa. La importància econòmica d'una explotació agrícola clàssica, es podia mesurar per la quantitat de porcs que mataven durant l'any. I és que la matança del porc no era el resultat d'un caprici més o menys encobert, sinó que responia a una necessitat inqüestionable. EI porc, una vegada sacrificat i preparat per a la seva conservació, constituïa el gruix de la reserva alimentària dels habitants de la masia. Per això el porc era un dels animals més curosament tractats perquè el seu engreix arribés al seu punt òptim durant els mesos del fred: de novembre a febrer, que eren els que oferien més garanties de conservació. Per altra part els porcs eren uns golafres impenitents. Pràcticament no deien no a res. Podien menjar verd com els conills i les vaques, gra com les gallines o les oques, perolada com els vedells ... Menjaven del camp, de l'hort i fins i tot del bosc. Tant trituraven un grapat de faves seques, com uns naps o unes cols, aglans, figues, carbasses, tomates ... De ben segur que la dieta de pinso a la qual es veuen pràcticament condemnats avui, ha d'ésser un suplici per aquest animal omnívor que, a més, mostra la seva extrema complaença a l'hora dels àpats. Un símptoma clar de que quelcom no anava alhora, era la seva inapetència. No hi havia senyal més segura per saber que un porc estava malalt. A vegades podien tenir-ne la culpa els cucs, que vivien a les seves tripes. Calia guarir-los amb uns pols que venien a ca l'adroguer.

 

Cada vegada que trobo a la carretera un camió de porcs atapeït, amb un pes d'uns vuitanta o noranta quilos cadascun, recordo aquells animals majestuosos que arribaven a superar els dos-cents i que eren el tresor més ben guardat de les nostres masies. La cria del porc i la cerimònia de la seva matança conformen les pàgines més interessants de la vida del nostres avantpassats.

 

Precisament ara, l'àvia Pietat abans de sortir de l'empara de la casa, ha pujat les escales per treure el perol del foc. Ha despenjat l'eina, d'un pes considerable, dins la qual hi bullia una carbassa, un cistellat de patates velles, tot barrejat amb ambostades de segon i farinada de civada. Aquest era l'esmorzar que la bona dona havia preparat pels porcs que tenia a la cort des de començaments d'any. EI porc que es criava a la nostra terra era un animal que necessitava un any per començar a assolir un pes superior als cent quilos, que es considerava el mínim per estar a punt de matar. Tenia molta grassa. Les cansalades eren espectaculars. Normalment a les cases de pagès, es criaven uns quants porcs més dels necessaris pel propi consum. Aquest excedent es venia, en el seu moment, als carnissers i botifarraires. Però així com d'altres animals se'n triava els menys vistosos per a consum propi, dels porcs s'escollia els més grassos i amb els cuixots més prominents. No era estrany que, en els mercats, els pagesos presumissin del porc més gros. I si era necessari posar-hi algun quilo de més, doncs li posaven de paraula. Era especialment estimada i valorada la carn de la truja, l'any en què tocava matar-la, és clar. Era una carn feta, menys grassa que la dels porcs d'engreix, ideal per fer llonganisses, i per "reforçar" el gust de la resta d'embotits. Però no totes les masies tenien truja. Això ja era una categoria que molts masos no havien assolit. Representava un organigrama agrícola diferent. Encara més categoria s'assolia si es disposava d'un verro. Era com tenir un brau o un cavall enter ... Representava que molts veïns portarien al llarg de l'any les seves femelles a omplir. Volia dir una masia gran o una pairalia que solia ésser l'enveja de la rodalia. Avui els porcs ja han notat l'efecte de la mundialització; ara es crien unes races que no tenen quasi cansalada, que suporten un engreix ràpid, que disposen d'uns bons pernils. Són porcs que porten l'estigma de l'enginyeria genètica que, provenint de tot el món, aterren a casa nostra per substituir a la nostra raça més lenta de creixement. Però el porc ibèric continua essent el rei de la qualitat.

 

Una vegada el perol fora del foc, cal deixar-lo a terra en un lloc fresc perquè es vagi refredant, fins que quedi tebi que és el punt ideal per buidar-lo al conc. Per tal d'accelerar aquest procés, la Pietat solia transvasar el contingut del perol en un altre recipient, una galleda, per exemple. Si el temps era fred, quasi que en canviar-lo de recipient i buidar-lo al conc de la cort, ja quedava a una temperatura prudent. Però amb els anys i el pes del perol, s'havia acostumat a esperar que arribés el seu home i que fos ell qui fes aquesta feixuga operació. Més tard la feina seria pel fill.

 

Mentre el menjar dels porcs es refredava, i per tal de calmar la seva creixent impaciència, els anà a portar un grapat de bilorda i mig cabàs de faves, abans de sortir a fora on l'esperaven les oques dins el seu tancat que la Pietat obriria per tal que quedessin lliures de circular pels volts del mas. Vingueren corrent dels quatre cantons del galliner, amb el seu coll allargassat com si volguessin arribar fins allà on era, més ràpid del que les seves cames les portaven. La Pietat que havia omplert altra vegada el seu davantal de blat de moro i blat, els hi tirà un bon grapat a l'era per tal d'evitar la seva impertinència, llavors els va omplir una cassola gran i vella que havia acabat fent aquest servei. A les masies no es llençava absolutament res. Tot feia servei. Les oques de nit, tenien un tancat per tal d'evitar un possible atac de la guilla, però de dies corrien soltes i s'autoimposaven la feina de col·laborar amb els gossos en la vigilància de la casa. Quan un foraster arribava a una masia, la seva presència era detectada pels cans que feien l'ofici de porters, i tot seguit per les oques que sortien disparades del seu prat on pasturaven pacíficament i es dirigien cap al nouvingut tot cridant desesperadament i amb la clara intenció de cosir-lo a picades del seu bec regi. Era una faroneria. Les oques si se les hi dóna l'esquena, corren darrera teu amenaçadores, però si els hi plantes cara no triguen gens a fer el despistat i abandonen la partida amb facilitat per anar a continuar amb la seva dèria de pasturar verd. Abans, a totes les masies, les oques eren unes estadantes normals. Ara cada dia se'n veuen menys i estan quedant com un animal de luxe, quasi d'exhibició, com poden ésser els faisans. Les oques catalanes eren blanques, amb el bec vermellós. La raça autòctona era coneguda comunament com oca empordanesa. Era una au de mida mitjana, amb un coll immens, uns ulls que brillaven i una gran elegància. Com els ànecs, eren habituals a les basses d'aigua que hi havia en quasi cada masia. EI període d'incubació és de 28 dies. A pagès, els primers dos mesos, se les afartava de verd, cols, fulles d'enciam ... , ben picades i gra aixafat o farinada remullada. De petites eren una mica difícils de fer viure. Qualsevol manca de cura en els seus primers dies les podia portar a un mal fi. Però una vegada superada aquesta etapa, és un animal pràcticament indestructible. Cada mascle acceptava dues o tres femelles que podien pondre des del gener al maig, fins als deu anys i arriben a pondre uns 40 ous cada any. A moltes masies, les oques eren sacrificades en dies en què es reunia una gran quantitat de gent entorn de la taula, com les diades de segar o batre. Aquestes aus proporcionaven moltes porcions de carn de bona qualitat i aviat s'omplien les cassoles. Si no tenien aquest destí, una oca pot viure fins als 20 anys.

 

L'oca empordanesa va cedir espectacularment la seva presència al nostres masos en favor de l'oca gris francesa dita també oca de Tolosa. Un animal més voluminós -pot assolir fàcilment els 10 quilos-, menys elegant, encara que conserva totes les característiques de la seva raça. Això ha provocat que l'Institut de Recerca i Tecnologia Agrària, hagi endegat un programa de conservació de la raça empordanesa per tal que no desapareguin els seus inconfusibles monyos del nostre paisatge.

 

Totes aquestes qüestions encara no preocupaven als nostres protagonistes de can Mià. Aquests canvis estaven encara lluny, i ara el que calia era seguir amb les tasques tradicionals. Una quantitat del gra que encara quedava dins la falda de la Pietat, el va tirar dins el colomar. Els coloms tenien allà els seus nius, dins dels quals feien les seves postes de dos ous dels quals en naixerien dos pollets. Aquests animals són alimentats pels pares, la parella és monògama, fins que salten del niu per independitzar-se, aprendre a volar, formar la seva parella i continuar el cicle vital. Si l'àvia de can Mià volia rostir un parell de colomins, el moment adequat era quan estaven a punt de saltar del niu. Llavors estan en el seu millor punt, si se'ls deixa volar perden pes, la seva carn s'endureix i no tenen aquell punt sucós que els fa tan bons de menjar. De fet els coloms volaven lliures a les masies. La seva presència era molt plaent. Solien formar bàndols que sobrevolaven el terreny sense allunyar-se massa de la casa. Els agradava especialment aterrar als rostolls, on recollien els grans que s'havien espolsat per culpa del vent o a l'hora de segar i traginar les garbes de cereals. Quan no anaven per feina solien jugar amb els vents executant uns vols com els que fan els aviadors sense motor, plens de bellesa i majestuositat. Et podies passar estones admirant els picats i planejats d'aquestes aus. Amb el temps, molts coloms escapaven a la mort, ja sigui per manca de ganes de matar-los o per distracció, i la colònia es multiplicava ràpidament. Moltes famílies s'establien pel seu compte en forats, a les parets, sota les bigues dels corrals i en els llocs més inversemblants, i finalment el ramat de coloms agafava una densitat no desitjada, però que feia goig de veure. Arribar a una masia i trobar-se amb què un vol de coloms et saluda des del cel, dóna una sensació de vida plena. Quan esdevenien aquests excessos, l'avi Mià solia agafar l'escopeta i aquell dia hi havia estofat de colom.

 

 

Als anys cinquanta encara no havien desembarcat, a les nostres contrades, les aus anomenades pintades o gallines de Guinea, d'on són originàries. Eren una raresa que anys més tard arribaria a fer-se normal en els corrals de moltes cases de pagès. La pintada és un animal que produeix una carn excel·lent, el més semblant a la caça. Necessita un espai ampli, i millor si poden volar, doncs arriben a dormir sobre els arbres propers al galliner. Són extraordinàriament escandaloses amb els seus crits desafinats, especialment al matí. Una femella pot posar una quantitat important d'ous més petits que els d'una gallina, i que no solen covar gens bé. És millor confiar-los a una gallina, especialment de les anomenades periquites que són unes grans covadores. Aquests ous tenen un gust excel·lent. EI pes d'aquest animalet oscil·la pels volts del quilo i mig. Si aneu un dia a can Mià actual, tindreu ocasió de veure diferents colònies d'aquestes aus, que amb el seu colorit i la seva xerrameca es fan notar amb facilitat. A la fi es tracta d'un animal molt resistent i, com a curiositat, direm que molt difícil de distingir el mascle de la femella.

 

Una altra au que no varen poder conèixer els avis de can Mià, són els faisans. No perquè no existissin. EI faisà procedent originalment de les fredes i humides terres de l'URSS, fou introduït pels romans en tot el seu imperi. Al nostre país conegué moments de gran implantació, i altres en què pràcticament va desaparèixer. Aquesta era la seva situació durant tota la primera meitat del segle xx. I no és fins a la segona que aquest animal pràcticament desconegut, i quasi mític, no reapareix de mans de les granges, i de les societats de caçadors que el reintrodueixen al bosc. Alguns exemplars d'aquesta bellíssima au han reproduït en llibertat, fent les delícies cinegètiques de molts aficionats. Però en realitat, les concentracions d'aquestes aus es produeixen a les granges. Quasi simultàniament a la reaparició del faisà, s'aconseguí reproduir en captivitat la perdiu. I vet aquí que dos membres de la noble espècie dels faisiànids, entrarien a formar part dels habitants de la granja, on ja hi criava un altre familiar: la guatlla. A la masia actual de can Mià podem ara mateix veure aquestes aus viure en els amplis voladors dels quals disposa la casa, i en els que desenvolupen una vida amb el màxim de llibertat possible dins l'organigrama de les granges. Aquesta situació fa que la seva carn, una vegada a la cuina, conservi aquell sabor deliciós que la fa inconfusible i desitjable. EI faisà i la perdiu no han perdut, en captivitat, la seva condició d'aus braves. Tot això que no varen poder tenir els Mià de la nostra història, en Pere que avui ens atén amablement en el seu restaurant, sí que ho ha reunit entorn la masia per a delícia de petits i grans.

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

.

.

Hem de dir que tota aquesta feina de l'àvia Pietat, era només la primera part de la diada que l'esperava. Ara tornaria a pujar a l'estança familiar, una vegada aplacada la gana dels seus clients dels corrals, per tal de preparar l'esmorzar dels habitants humans de la masia. Mentrestant, en Pere, el seu home, no havia restat inactiu. Ja fa estona que l'hem deixat omplint els estables de les vaques i els vedells, dels matxos i els bous.

 

A can Mià no hi havia ramat, però aquest era present en moltes masies, és per això que ens ha semblat que estaria bé que en parléssim una mica. Serà també un record per aquells pastors de la nostra terra que criaven el millors xais de les nostres comarques. A l'estiu, les ovelles i cabres feien dues engegades. Una des de la sortida del sol fins a les nou del matí i una altra, a la tarda, a partir de que el sol comença a decantar fins que es pon. Eren les hores en què aquests animals pasturaven tranquils i aprofitaven el temps. De mig matí a mitja tarda, la calor excessiva feia que les ovelles es posessin a murriar i no hi hagués manera de fer-les caminar. Les ovelles posen el cap arran de terra, s'ajunten formant pràcticament un pilot per tal de fer-se ombra unes a les altres i ja pots cridar i picar-les, que no es mouen. Aquest horari d'estiu, sol començar al maig i dura fins el setembre. Precisament, des del moment en què els ramats de muntanya inicien l'emigració cap a les pastures del Pirineu, fins que tornen. A partir de que el temps refresca, les ovelles engeguen des de les onze fins a les sis de la tarda. Així aprofiten el· bon temps per tal d'omplir els seus estòmacs i llavors entren al corral on rumien el menjar. Però en realitat un ramat no és tan fàcil de portar i representa alguna feina més que la d'engegar. AI matí, l'amo de la masia anava cap al corral, on el pastor també hi havia arribat. EI pastor era una figura insubstituïble a les cases de pagès. EI ramat necessitava la dedicació absoluta d'una persona i, a vegades, la col·laboració d'altres. A primera hora del matí cal fer mamar els xurmers. EI xurmer és aquell xai que ha perdut la mare, o també el fadristern d'una ovella que ha parit més d'un fill i no els pot alimentar. En un corral sempre hi ha situacions d'aquestes. Llavors aquests xais es feien mamar d'una ovella que hagués perdut els seus fills en un part desafortunat o, si no n'hi havia cap en aquesta situació, d'alguna de les cabres a les que havien desmamat els cabrits. Era una feina que volia una certa experiència. Els animals que mamaven directament de la seva mare, ja la trobaven sense problema des del primer dia. I ella els acceptava amb joia. Però els xurmers ni coneixien ni eren reconeguts. Almenys durant un temps calia agafar el xai i amorrar-lo al braguer de la seva dida. Llavors en un compartiment a part de la resta del ramat hi havia un tancat on hi tenien els xais que engreixaven per vendre. A aquests calia donar-los gra -blat de moro, ordi, civada- per tal d'accelerar el seu creixement, a més de fer-los mamar al matí i al vespre. En un altre compartiment hi tenien les xaies i els xais que guardaven per formar part, en el futur, del ramat, en substitució de les ovelles que s'haurien de sacrificar ja sigui per qüestió de l'edat, o d'algun defecte físic o malaltia. O perquè s'havien quedat eixortes. O perquè, no criaven a satisfacció. En fi, segur que aquell any d'un ramat d'unes dues-centes ovelles se n'haurien de substituir una trentena. Era la manera de mantenir-lo en ple rendiment. Els xais no eren gaires. Dos o tres. Eren els millors que havien nascut aquell any. EI seu futur era fer de marrans. Mai venia d'un, perquè cap pastor s'exposa a quedar-se sense un bon mascle. És la garantia d'una bona producció de xais. A aquests animals se'/s té separats de les mares per tal de deslletar-los. AI cap d'un temps prudencial de tenir-los en aquest a'¡IIament, un mes o més, ja es podran integrar al ramat sense perill que es reconeguin amb les mares i tornin a provar de mamar. /, és clar, també cal portar menjar a l'estable d'aquestes cries. Userda, herba de prat, farratge ... el que hi hagi. Cada cert temps, i depenent de si les ovelles mengen molt o poc de verd, se les fa sortir del corral al tancat del costat, per tal d'estendre un bon jaç de palla, doncs cal que les ovelles dormin sobre un llit sec. Del contrari, acabaran amb una llana negre pels fems i faran fàstic. Hem de pensar que en aquells temps la llana era molt apreciada. Fins i tot hi havia gent a la frontera amb França que n'importaven clandestinament sacs del país veí on anava una mica més barata. Per això, per valorar-la més i també per qüestions òbvies, era prudent que es mantingués el ramat el més net possible el que, a més a més, facilitava la feina de tondre. Aquestes operacions "d'importació" de llana es feien a través de les rutes muntanyenques, d'amagat de la Guàrdia Civil, i alguns "estraperlistes" podien portar fins a vuitanta quilos de llana a l'esquena en una nit i en un sol viatge. Avui, l'aparició dels matalassos de molles, de plàstic, de productes no derivats de la llana, fa que aquesta no sigui gens apreciada, el que comporta que tondre el ramat, en lloc de representar un negoci, sigui una despesa important.

 

Els ramats monogràfics de cabres han pràcticament desaparegut, però la cabra subsisteix integrada dins els col·lectius ovins com una font inesgotable de bones dides. És normal veure en els ramats uns grups de sis o set cabres amb el seu boc compartint pastures amb tota normalitat amb les ovelles. Si aquestes tenen el cap a frec de terra, aquelles se les veu sempre amb el cap dret, buscant rosegar qualsevol branquilló de qualsevol arbre que tinguin a l'abast. Són uns animals d'una vivor total i les seves cries, els cabrits, són l'alegria del ramat. Salten i corren i sempre busquen enfilar-se al lloc més alt del corral. No es estrany veure'ls circular per sobre de les menjadores o dels restillons. Les cabres, amb les seves immenses metes, les seves barbetes refilades, el seu pèl fi, el seus colors del negre al marró i al blanc, també són la base de molts formatges i d'uns cabrits que conserven aquella carn delicada, tendre ... que es fon a la boca. Una delícia cada vegada més exòtica.

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

.

.

EI primer àpat del dia era l'esmorzar. Alguna gent del camp tenien el costum de, tot just aixecats, trencar el cuc amb una barreja. Era el cafè amb llet d'aquella gent: una barreja de conyac i anís.

 

EI menjar a pagès era una necessitat a la que normalment mai dedicaven excessiva imaginació, ni temps. Menjaven per viure, senzillament. Era més fàcil que algú de la casa es quedés sense menjar que no pas un animal de les quadres no tingués res per rosegar. Si els àpats del bestiar eren sagrats, els de la gent eren senzillament per complir una demanada biològica. Si trèiem del calendari la festa major, el Nadal i alguna celebració familiar puntual, que solien ésser els dies en què a la taula hi sobrava de tot, la resta de l'any els menjars eren austers i frugals. Menjaven allò que tenien a mà i sempre que no tinguessin un preu important al mercat. Davant el dilema de menjar o vendre un bon pollastre, la mestressa sempre triava vendre. AI camp no es feien escombraries. EI que no es menjaven els homes, ho feia el bestiar. Exceptuant el pa que es portava una o dues vegades a la setmana de la vila, la resta provenia de l'hort propi i del rebost. A l'estiu, les amanides de tomates, cogombres, pebrots i cebes, eren el plat de cada dia. I les albergínies fregides s'unien als carbassons, als pebrots i les tomates per fer samfaines amb les quals s'acompanyava la carn d'algun conill o ànec, els diumenges i festes de guardar, o per menjar-les junt amb unes mongetes, o uns cigrons els altres dies. Del porc, la cansalada, crua o cuita com una xulla, era una autèntica font de recursos. Un dels plats més cuinats i menjats de tota la geografia catalana, era el que avui coneixem com a trinxat, tal com l'anomenen a la muntanya de la Cerdanya. No era altra cosa que les sobres de l'olla de les verdures -quasi sempre patates i ... - ben aixafades amb una forquilla, cuites a la paella on s'havia fregit una xulla, que s'incorporava quasi sempre al plat. La gent del camp només pretenia omplir el ventre per tal de poder seguir amb la seva feina. Cap refinament, cap sofisticació. A l'estiu encara quedaven botifarres, lloms i algun cuixot, penjats al rebost. Tot el que havia respectat el temps del segar i el batre, diades en les que es consumia una gran quantitat d'embotit. Ara s'aprofitaven pels esmorzars i els berenars, doncs la diada era llarga i calia fer algun repàs a part dels tres àpats clàssics. Però a la tardor, en espera de la propera matança, els recursos del rebost s'havien exhaurit. Ara calia tirar de les restes d'un hort en plena decadència i d'alguna truita de farina o de ceba, que tant podien il·lustrar un esmorzar com un dinar o sopar. L'hivern ja tenia altres al·licients, entre els que el de la matança era el més esperat. I seria molt injust oblidar aquí el paper importantíssim que va jugar durant molts i molts anys l'escudella i carn d'olla. Generacions de catalans varen sobreviure al pas del temps gràcies a aquest plat. Que en realitat n'eren dos. La complexa, diferenciada i complementària quantitat d'ingredients que conformen la recepta, no amaguen que es tracta d'un plat de supervivència i que del que en realitat es tractava era de treure suc dels ossos i dels menuts. La carn de porc, sempre present a la nostra cuina, estava representada per la "carn de cossi", que no era altra cosa que els ossos d'espinada, els peus i tots aquells retalls de porc no utilitzables per fer botifarres, que el cap de la família havia anat guardant curosament durant tot el dia de la matança, en un cossi de terra cuita. EI sistema de conservació era el clàssic: una capa de sal i una de carn. Així es conservava fins a la primavera. Fins que es tornava rància, que solia ésser el gust que tenia el brou a l'estiu. Del xai, aquells talls que queden en els taulells de les carnisseries i que són de mal vendre: pit, bresons o coll. Algun os de vedella. Del pit o del rosari. Si alguna gallina arribava a aquella edat en què ja era difícil esperar-ne més ous, es sacrificava i es tiraven a l'olla les potes, les ales, el pedrer, el coll. .. De les cuixes i pit, el proper diumenge se' n farien mandonguilles. Els ingredients vegetals eren el porro, la pastanaga, l'api, les patates, alguna xirivia i la col. Per fer l'escudella amb el brou, s'utilitzaven arròs i fideus que acabaven d'arrodonir el valor alimentari, calòric i proteic d'aquest plat excepcional. I molt a l'abast de qualsevol economia, fins i tot la de la pagesia que acostumava a mirar molt prim. Aquest àpat, diríem que de pobre, es podia convertir en menjar de ric, si l'economia de la casa permetia, de tant en tant, afegir-hi una pilota i una botifarra negra. Si aquests dos ingredients apareixien a l'olla és que era, com a mínim, diumenge o que la mestressa de la casa havia anat a mercat a vendre un parell de conills o de pollastres. Entre les delicadeses que era possible portar a taula, de tant en tant, hi havia el bacallà, el cap i pota, les arengades, alguna sardina ... Tot d'una senzillesa extrema. Alguns d'aquests aliments, ironies de la vida, han esdevingut molt cars. Com el bacallà que avui és un ingredient molt important en les millors cuines. Altres, com el pollastre, han passat d'ésser els reis del mambo, a la més baixa de les cotitzacions. EI sopar encara, si és que és possible, era més simple. Normalment les restes del dinar, rescalfats, o les habituals seques amb botifarra, trinxat, pa amb tomata ...

 

El temps que es dedicava a la taula, era mínim. A més de menjar-hi, servia per parlar de la feina. Del que restava per fer i de com es faria. A les cases on hi havia ramat, l'amo i el pastor parlaven d'on s'havia d'anar a engegar el ramat. Calia tenir-lo un parell d'hores en un empriu erm a frec del bosc, i fer una passada ràpida per un camp d'userda, evitant que en mengessin massa per tal que no es botissin -cada any hi havia alguna ovella rebentada per culpa de la userda massa verda- i de tornada al corral deixar-les acabar d'atipar-se en l'esparcet del camp gran. Era tota una estratègia distribuir els possibles de la masia, per tal que tot tirés endavant.

 

Per la seva part, l'avi Pere, collaria l'euga a l'arada i acabaria de fer un bon guaret al camp llarg, abans de sembrar-lo. l:àvia, per la seva part continuaria feinejant per la casa: donar veure als animals de les quadres, anar a l'hort a buscar la verdura, les fulles velles per l'aviram, les tendres per la gent. Com se faria que no tingués algun racó per escombrar. Alguna conillera per netejar, recollir els ous dels ponedors, fer un parell de recuits, amb la llet d'una vaca a la qual van treure el fill, fer el dinar ... En fi que en una masia la feina de les dones no s'acaba mai.

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

.

.

Una vegada collada l'euga a l'arada, en Pere Mià, passarà el matí amunt i avall llaurant el camp. Intentarà que l'arada treballi a la major profunditat possible. Dintre de poc caldrà sembrar de blat aquell terreny, que va rostollar aprofitant les pluges de la segona quinzena d'agost. Llavors el va llaurar d'escurada i ara, per tal d'anivellar al màxim la terra, ho fa de cavall. I: escurada era un sistema de llaurar els camps començant per les vores i acabant al centre de la feixa, on l'última rega queda oberta. EI cavall era exactament al revés: calia començar pel centre i llaurar a partir d'aquesta rega, així quedaven obertes les dues últimes a les vores del camp. Era una sàvia manera de mantenir el camp anivellat, removenttlo de tots costats. I:arada, que en aquell temps es feia servir a totes aquestes terres de les comarques gironines properes al Mediterrani, era l'arada mossa. I:arada era una eina important a la masia, i curosament conservada. Per això calia acudir al ferrer del poble que era el que donava tall al tallant, allargava, si calia, la post i lIaussava la rella. També, de tant en tant feia la manicura als cavalls. Ferrar segons quins animals de tir, era una feina perillosa donada la tendència d'alguns a guitar. Les arades als nostres camps, tindrien les primeres innovacions quan es va introduir l'arada giratòria que representava poder llaurar un camp començant per un costat del camp, i girant sobre la mateixa rega fins al final. Es guanyava temps i els captirots, no donaven tanta feina i era menys cansat. Una vessana, un jornal, una quartera ... són mesures agrícoles de les nostres comarques que determinen el tros de terra que es pot llaurar amb una arada mossa, enganxada a una parella de cavalls, o matxos, o bous ... les dimensions es calculaven d'acord amb els paràmetres del temps. Una comarca, per exemple, la formaven tots aquells pobles, ve"inats i masies des de les que els seus habitants podien acudir al mercat setmanal de la capital, anant i tornant amb un dia.

 

A l'avi Pere, la Pietat li haurà preparat un sarró amb una mica d'embotit, pa i amb sort una fruita, encara que moltes vegades la fruita la recollia el propi avi dels fruiters que sempre hi havia pels camps de la masia. Pomes del ciri, figues de coll de dama, peres d'hivern, móres ...

 

A vegades el camp on treballava l'avi estava a frec del que pasturava el pastor d'una masia propera. Els pastors, tot i estant atents al ramat i controlant els gossos, tenien molt de temps. Una vegada arribats a la pastura, les ovelles es concentraven en la seva tasca de devorar tanta herba com cabia en el seu ventre. Eren animals pacífics, gens nerviosos, i si no hi havia cap malentès amb els gossos, podien romandre molt de temps en pau. Les que a vegades portaven algun problema eren les cabres. Sobretot si estaven a frec d'arbres que calia preservar, per això el pastor mai no perdia de vista el ramat, però tenia una autonomia que li permetia inspeccionar els voltants sense por i si calia fer petar una estoneta la xerrada amb el vell de can Mià. Feien un cigar, encara que no fumessin. Els dies càlids de la tardor eren els més agradables per acompanyar el ramat al camp. EI sol acariciava el llistó sec dels marges, on s'estirava una bona estona el pastor mentre amb el seu ganivet polia un plançó d'arç molt prim i recte amb el qual acabarà fent un bastó. De la feina d'engegar, el més feixuc eren els dies que les ovelles parien xais. Tant ho feien sense deixar de pasturar, com pel camí tot caminant. A vegades arribava al corral amb tres o quatre xais que pesaven força. EI curiós era que cada ovella coneixia el seu fill, i el pastor a tots, mares i fills. Però deixem el ramat que no tornarà a tancar fins les sis de la tarda. A dos quarts de dotze, en Pere deixarà l'arada clavada al camp a punt de començar una rega i amb l'euga marcant en camí, controlada per les regnes, s'havien dirigit cap el mas per tal de cercar el menjar. L:animal coneixia el camí abastament i no cal guiar-lo. Ella s'aturava a l'abeurador, a l'era, on en Pere l'hi traurà els guarniments: regnes, serreta, barriguera i bastet, collar ... Una vegada alleugerada de la seva vestimenta, l'animal recupera la quadra on l'espera el rastilló d'userda que no s'havia acabat al matí. Si un dia, per la raó que sigui, l'euga no podia tornar a dinar a l'estable, en Pere l'hi posava un morral mig de grana. Aquell dia per ella era festa major.

 

En Pere pujava a les estances de la primera planta, on la Pietat tenia el plat, el porró i el pa a taula. Era la mateixa hora de cada dia. Una hora sagrada en el rellotge del camp: les dotze del migdia, l'hora de l'Àngelus. L:esmorzar i el sopar tenien un horari depenent de l'estació de l'any, però el dinar era intocable. Era el migdia, aquest espai de temps que separava el matí de la tarda. No hi havia sorpresa: escudella i carn d'olla. Mentre xarrupaven el brou i escuraven els ossos i es menjaven les delicioses patates del bufet, el matrimoni repassava tot allò que aquell matí els acabava d'oferir. Qualsevol petit esdeveniment era objecte de comentari. I no en parlem, si per casualitat havia vingut algú a la masia. La vida a la casa era molt mancada de novetats i qualsevol fet que remogués la normalitat era discutit per la parella. En Pere, el que realment li agradava era acabar el repàs amb uns fruits secs i una copeta de moscatell. Si fos l'estiu, una vegada dinat s'hauria estirat una estona a la fresca -potser a l'ombra d'una alzina o roure- per fer un parell d'hores de migdiada; però, a la tardor, la tarda ja era curta i calia aprofitar-la. Tornaria al camp per acabar de llaurar-lo i procuraria arribar a casa a l'hora en què començava a llostrejar. La Pietat, per la seva part, aprofitaria la tarda per rentar els plats, posar el perol al foc per tal donar l'últim àpat als porcs, cosir alguna peça de roba, i tornar a donar gra a l'aviram que no para de menjar.

 

Aquell dia al mas Mià , no hi eren els fills, que havien anat a visitar una cosina que havia tingut un nen. Potser per això hem aprofitat la diada per fer el tafaner en la vida de la família. Quan els fills hi eren, els pares tenien ajuda, i ja feia temps que això els estalviava de llogar algun mosso. Ara només en els dies més crítics de feina, en temps de sembra o recol·lecció, els Mià buscaven gent que els pogués ajudar. Però aquest no seria el cas durant l'hivern quan, una vegada acabada la sembra, la vida al camp romandrà letàrgica. Anar a bosc a fer llenya, pelar algun marge, o calar-hi foc, plantar algun fruiter, podar arbres ... , si no fos que els animals a l'hora de menjar no diferencien l'estiu de l'hivern, aquest seria temps de vacances al camp. Però aquesta era una paraula, a l'any 1950, que molt pocs sabien el que volia dir. I a pagès ningú.

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

 

.

.

Els capvespres de tardor solen engendrar els dies més tendres de l'any. EI sol sembla tenir pressa per tal de deixar aquestes terres a les fosques. La temperatura a mesura que el sol es retira darrera les muntanyes del proper massís de ponent, es refresca. Cal agafar el jersei de llana que la Pietat va confeccionar l'hivern passat. Els gossos de la casa, cansats de vigilar i barallar-se amb els gats, han menjat un bon plat d'ossos de la carn d'olla i un plat de farro i s'han ajagut dins de forats fets al paller que encara conserva una gran quantitat de palla, buscant resguard al fred. Les gallines ja fa molta estona que han picat el seu últim gra de blat i han entrat dins el galliner on han ocupat el seu lloc als pals que hi ha a propòsit. Passaran la nit fent funambulisme. Alineades amb simetria, amb el gall dominant al centre de la barra, es preparen a passar la nit en pau. De tant en tant, iniciaran un principi de discussió que quedarà en res. La nit al galliner és dolça, quieta.

 

A la masia del costat, el ramat ja fa estona que hi ha arribat. Quan encara era a més de cinc-cents metres del corral, els xais han començat una cridòria d'impaciència, doncs el seu sisè sentit els anuncia que el biberó està arribant. En sentir aquest enrenou les ovelles també acceleren la marxa i inicien un esprint final cap al corral, tot reclamant amb dramàtics bels, els seus respectius fills que a ben segur les alliberaran de la tibantor dels seus braguers. Ja davant mateix de la porta del corral, aturen la seva esbojarrada correguda i es comuniquen a crits amb els xais, que tampoc es queden curts a l'hora de contestar. Dins el corral ja fa uns minuts que hi ha l'amo, que ha comprovat que tot està en ordre i que en sentir la presència de les ovelles, obra la porta perquè els dos bàndols entrin en contacte. Tot seguit dos minuts d'un espectacle inenarrable, corregudes de les ovelles cap l'interior, dels xais cap l'exterior, tots amb l'objectiu primordial de retrobar-se i alleujar el seu problema. A mesura que mare i fill es van trobant, el silenci és va apoderant del corral, fins que aquest és total. Ara només se sent els xuclets i els cops de cap al braguer dels xais absolutament dedicats a extreure llet. Aquest és un moment de pau i tranquil·litat. La sensació de que la jornada ha arribat a la fi, és total. Els marrans s'ho miren tot amb serenitat, sense perdre l'ocasió per buscar entre les femelles, alguna que necessiti dels seus serveis. EI boc no té tants problemes. Ell sap que en el seu petit cercle d'amistats, no té contrincant. Es limitarà a passejar el seu tipus satànic, tot remugant i fregant la seva barbeta sobre el llom d'alguna cabra. EI corral ara té, pel pastor i l'amo, la mateixa feina que ja han fet pel matí. Fer mamar als xurmers, donar gra als xais que estan preparant per a la venda i userda a les futures ovelles. Les ovelles no semblen dormir mai. Passaran la nit amb els ull oberts, fent funcionar les barres amb aire pensatiu i com a màxim, arriben a jeure com a manifestació suprema de descans. Per acabar la feina al corral, ja han hagut d'encendre els llums.

 

A can Mià tenien electricitat, però encara quedaven moltes i moltes masies a les comarques de Girona que no coneixien aquest avenç. Encara es venien llums de carburo que, de tant en tant explotaven, llums d'oli, de petroli ... EI camp a casa nostra sempre ha sigut la ventafocs, l'últim en tot com si tothom no depengués del camp.

 

A l'avi Mià, quan ha descollat l'euga dins la quadra i l'hi ha donat veure i menjar, encara l'espera la feina d'atipar els altres animals de les quadres. Conills i aus han quedat ja conduïdes per la Pietat. Però les vaques, els vedells i els porcs, es queixen. Tenen gana i cal omplir les menjadores, deixar lliures els vedells per tal de que vagin a mamar de les seves mares, i munyir les dues vaques que fa dies les hi varen treure els fills. A la quadra sempre es procura deixar alguna vaca per la llet. A la masia l'autosuficiència és vital. Fetes aquestes últimes feines del dia, puja cap dalt on l'espera la suau carícia del foc. Les vesprades ara, són llargues, i només una ràdio els entreté una mica. En general i quan no donen el parte, la gent de la masia parla de les seves coses, de la terra, dels animals, del temps ... AI camp, el temps és el gran tema recurrent. I és que, com ja ho hem dit en algun lloc, el camp depèn del temps. EI pagès és, a més a més, un astròleg reconegut, coneix les senyals que anuncien els canvis meteorològics i difícilment s'equivoca. S'entén en aquell temps en què tot tenia una lògica. Ara mateix, fins i tot això ha canviat. No plou perquè les vaques es gratin, ni fa vent quan queda el cel roent. Tots els punts de referència s'han perdut. Plou poc i malament. Els vents s'han tornat boigs. EI sol crema tot l'any. Segurament que l'avi de can Mià, si tornés, no hi entendria res.

 

Ara el deixem a la seva masia esperant que arribin els nois que han anat de visita. Llavors soparan. Un plat d'escudella i potser unes mongetes fregides amb uns retalls de cansalada. Després del sopar, l'àvia encetarà el rosari, potser espellonaran una mica de blat de moro o senzillament, es quedaran una estoneta a la vora del foc. Però asseguts a l'escó, els entra ràpidament una somnolència, que farà que una vegada els fills els hauran explicat les facècies del seu "viatge", es decideixin a agafar els llençols. La masia resta en silenci. Només alguna vaca que mou el coll, fa arrossegar la cadena per sobre de la fusta de l'estable. O el gruny d'algun porc contestatari. O el tambor d'un conill espantat... És el respir normal de la masia durant la nit. Fins que el gall iniciï el seu toc de diana, potser el més sorollós de tot el mas seran els ronquets del vell Mià, que va trobar en la vida del camp, la seva felicitat. Ni somiant podia imaginar que cinquanta anys més tard, aquella mateixa masia en mans del seu nét, seria un restaurant de culte, on el client podria gaudir d'una bona cuina i al mateix temps de l'espectacle d'uns espais exteriors en els quals hi viuen centenars d'animals.

 

faci clic en el cor per a tornar a l'índex

faci clic en el cor per a tornar a l'índex