Justicia Pere Mià Camps Palol de Revardit Can Mià Catalunya Restaurante comida tipica cassolana Poesia Pintura recetas de cocina libro de la masia.

Si el viatger circula per la carretera de Banyoles a Girona, o a la inversa, cap a la meitat del camí es trobara amb un senyal que indica el camí que va cap a Palol de Revardit, un petit municipi que pertanyia al Girones pero que darrerament s'ha integrat en la comarca del Pla de l'Estany. Palol de Revardit pren el nom de la riera que travessa el seu terme municipal i que desemboca al riu Terri. És un municipi amb un nucli central molt petit, amb el castell i l' església de protagonistes, i una munió de masies disperses en un espai d'uns 18 km2. Si seguim el camí ral que porta al poblet, després de fer poc menys d'un quilometre, trobarem un indicador a ma esquerra que diu: VEINAT DE CAN MIÁ. Continuarem per aquest camí un quilometre escas més. És una pista de terra, en general molt ben conservada, que no presenta cap mena de dificultat; travessa un bosc d'alzines espesses que, a l'estiu, fan ombra i donen una sensació de frescor i de pau increible. I com sol passar amb els indrets abrigats per arbres, a l'hivern s'hi poden sentir una escalfor i una intimitat ben paleses.

Aquest camí, després d' enfilar-se suaument pel costat de tramuntana del pujol, culmina en una pronunciada corba a l'esquerra i el viatger es troba sobtadament envoltat de teles metal.liques que delimiten els galliners esparsos on viuen anecs, oques, faisans, perdius, pollastres, pintades, coloms ... Al dayant, enmig d'una deliciosa plaça natural, el viatger trobarà la vella masia de can Mia i les instal.lacions adjacents: antigues cabanyes remodelades com a celler, rebost, sala de treball pels dies en que cal fer e1s embotits ... La masia conserva la personalitat pròpia d'aquest tipus d'edificacions. En un dels finestrals hi ha una llinda amb una data, segurament aproximada, referent a la construcció de la masia: 1690. Ens trobem davant de tres-cents anys de vida rural. La masia, orientada a llevant, està acompanyada per les plantes i pels arbres emblemàtics que no solen faltar mai en les construcccions que es feien en terres gironines: llorers, ginebrons, avets, figueres, lilàs, un grup de jutes, uns lledoners, un munt d'acàcies i una alzina solitària que surt del mig de les pedres. Les seves arrels, com venes immenses, es fan visibles entre les esquerdes de la roca que li serveix de base. Un exemple meravellós de vida i resistència que només supera la masia mateixa.

Entrant, a peu pla, el primer que veiem és un menjador, dividit pràcticament en dues parts. Tot està pensat per a conservar l'essència tradicional de les cases de pagès. Dos focs a terra estratègicament situats mantenen, a l'hivern, una temperatura agradable. En aquest temps, la crepitació dels troncs d'alzina que alimenten el foc posen una nota de serenor, d'intemporalitat, que fa que l'estada sigui molt agradable. A les parets, alguna eina tradicional -jous, forques de fusta-, plats de ceràmica, quadres amb animals de ploma i un rast d'alls configuren una decoració que en Pere Mià ha anat completant amb records emmarcats de pintors, poetes, retalls de premsa ... Tot això dóna un aire familiar en el qual no desdiuen gens ni mica les cadires de balca ni les taules de fusta amb una pàtina fosca, agradable. En Pere Mià és qui ens rep només d'entrar al menjador. És el cap visible d'una família que regenta el restaurant des de la seva inauguració, ara fa uns vint anys. És un home extremadament afable que es desviu per a atendre els clients. Hom diria que, pel tracte que dóna als visitants, aquest, més que clients són amics. Gent que, des de fa molts anys, hi arriba atreta per la seva cuina i per l'amabilitat de la família Mià, o que hi va recomanada per amics o familiars amb el convenciment, d'antuvi, que d'aquí en sortirà satisfeta.

- M'agrada que la gent torni. Tots aquests papers que tinc emmarcats m'han fet feliç, perquè són els testimonis d'una amistat nascuda al caliu dels fogons de la casa. M'estimo més això que deu mil pessetes ...

Ho diu amb l'aire de les persones que senten un gran respecte i un gran amor per la feina que fan. Ell ha sabut conjuntar la tradició pròpia de la vida a pagès i la restauració. Cria els seus animals, els mata, els cuina i els ofereix als clients, amb senzillesa però amb tot el seu saber. A la cuina, una cuina on regna la cassola -com ha estat sempre en aquestes comarques-, la mare i la germana hi treballen amb eficiència i autenticitat. Rostits sumptuosos -les quantitats, a can Mià, són esplèndides-, plats contundents i llegendaris amb totes les aus del corral, caça i cabrits fets sense escatimar ni temps ni saviesa.

A can Mià, la sorpresa pot començar amb un pica-pica en el qual, com a estrella indiscutible, destaca la presència dels embotits casolans fets al mas. Quan el rebost s'aprima, a can Mià maten porc. Com abans, amb animals engreixats a les seves pròpies corts i amb un pes que sempre està al voltant dels dosscents quilos, amb la qual cosa es garanteix una carn de gran qualitat. Un dels secrets que explica la diferència de gust entre els embotits que es mengen aquí i els que podem comprar normalment a les carnisseries és el pes. L'embotit normal i corrent es fa amb la carn d'animals de menys de cent quilos, és a dir, sacrificats a una edat en què és impossible que la carn tingui l'entitat i el gust necessaris. A can Mià emboteixen tota mena de botifarres -d'ou, de perol, negres de sang ... -, lloms, llonganisses i fuets amb un sistema d'assecatge clàssic, idoni perquè arribin a taula amb totes les garanties. Si tenim en compte tot això, i si hi afegim que també es maten les aus que es consumeixen -excepte, evidentment, la caça-, podem assegurar que ens trobem en un santuari culinari on es practica una manera poderós des d'on ens arriben flaires de romaní i de molsa fresca. L'altra sorpresa, també molt agradable, arriba a l'hora de pagar. En Pere es mou dins d'uns paràmetres assequibles que fan justícia al' apat, sense fugir mai de test. És d' agrair. I per aixo, i per les altres coses, la gent toma i s' acaben fent arnics d' aquest home amable i vehement que estima el seu oficio Un dia, potser, si s'escau, li portaran un diploma, una poesia o un petit record que en Pere Mia penjarà a les parets del seu mas, orgullós i content. Aixo val més que tots els diners del món. El restaurant tanca els diumenges al vespre, dilluns i dimarts, dies que s'aprofiten per procedir a la matança de l'aviram i dels porcs si les reserves del rebost comencen a flaquejar. La masia de can Mià pertany des de fa molts anys a la família que li dóna nom, i es va obrir com a restaurant ara fa una vintena d'anys.

Entre els plats a recomanar es fan notar molt positivament els embotits fets a casa, les aus de tota mena rostides a la cassola segons receptes familiars, els cargols, el cabrit i el xai (a la brasa, principalment). Els pica-piques són esplèndids i molt variats. En cas de voler algun plat de peix, cal encarregar-lo anticipadament.

Per arrodonir aquest magnífic panorama gastronòmic que trobem a can Mià, afegirem que el vi constitueix una darrera singularitat: és de bóta i del celler de la casa. Més autenticitat, impossible!